LA MELISSANA SOCIAL

L'any 2006 vaig plantar aquesta tarongina

La meva cosina té un magnífic jardí: pensaments, rosers, arbres, geranis... i fins i tot tarongina.

La tarongina -melissa officinalis- fa una olor que regenera l'esperit. I si es toca amb les mans la frescor perdura a la pell. A l'any 1611 el pares carmelites de París van inventar la Melissana, que era una infusió de tarongina amb Aigua del Carme i la recomanaven pels "moments patètics de l'existència humana", i una vegada van provar que anava tan bé la van ensenyar perquè la preparessin a tots els convents del món.

Jo no sóc pas de cap convent i la meva cosina tampoc, però un dia d'escaramussa vital me'n va collir unes branques i jo les vaig plantar a la torreta del meu balcó i a hores d'ara encara la tinc.  

Senyals que la cuides i  estimes, sinó ja fora morta, em va dir.

No sé si això funciona ben bé d'aquesta manera ja que podria ser que també influeixi el rec, la llum, l'espai, etc... Una mica semblant i tal com passa amb l'ésser humà.

Ara bé, el que sí estic segura és que les persones que són estimades i cuidades viuen millor que no pas les deixades estar de la mà de Déu.

L'altre dia vaig llegir que cuidar del benestar del nostre entorn genera felicitat pròpia.

Sòcrates deia "És impossible fer el mal si tens el coneixement adequat...el mal és conseqüència de la ignorància"

També diuen que la societat immadura és aquella on els seus governants i directius i caps i...  pensen més en ells mateixos que no pas en el bé social i que per això la incomoditat de tots plegats acumula grans dosis de crispació, malestar, amargor... i tal com diu una amiga meva: nena, tot això farà un pet com un aglà!

Jo no sé si farà el pet o no el farà, però hi ha dies que tinc unes enormes ganes de collir tarongina i anar a buscar una garrafa gegant d'aigua del Carme, i preparar una gerra de Melissana, i repartir-la... tanmateix, aleshores penso: ben igual com a Paris l'any 1611 i si fa no fa que a l'any que William Shakespeare va representar per primera vegada a Londres, La Tempestat... I és aquí quan em deprimeixo de debò.