MOMENTS

Aquest moment ja va passar. I va ser el maig del 68 (Daniel Cohn-Bendit, les étudiants sont dans la rue, 6 mai, Paris).
Tanmateix ara estem en un altre moment.

Aquesta nit he somiat que hi hauria  una mena de revolució. Però no com la vaga d’ahir…no, no.

No pot  ser a l'estil de l'edat de la picor...

Aquest estil em sona a cansalada rància, com la que teníem a casa, penjada a la biga de la golfa...

Jo ho he somiat  d'una altra manera:

Gran sortida al carrer, però amb els ideals enllustrats.

La idea de transformar el país, ni que només sigui  per un dia, podria ser l’inici d’un moment oxigenat. 

Les pancartes proposen  innovacions comercials,  amb la industria per capçalera. El poble podria oferir  el millor de si mateix. Crida amb tota la força del temps perdut el ressorgir dels telers i del tèxtil...

De ben segur que els polítics en prendrien bona nota...molt més que no pas amb la destrossa de vidres, cares desangelades, sang,  brutícia, i el soroll dels nostres avantpassats ressonant a la profunditat de les ultratombes... Ja és hora de reemplaçar la tremolor del passat per la rialla de la joventut i del demà!!!

...

Jo no crec en la crítica constant i descarnada cap els polítics... sigui el partit o el polític que sigui. Ells només són el reflex del que som tots nosaltres. 

 No es pot criticar una cosa si no hi ha una contrapartida, em sembla. 

Si no es té una idea millor val més callar (excepcions a part) em sembla. 

Però tot això, fins ara, només és una il·lusió. Una com tantes. Tantes que s’apilonen sobre si mateixes i mentrestant només resta  l'anar fent...Anar fent a favor del temps amb l’esperança que aquest tampoc no sigui una il·lusió, sinó que sigui un producte real fruit de l'entropia. 

O potser millor una il·lusió?
Qui sap lo?
No pas jo.