pilar duocastella

dijous, 27 d’abril de 2017

EL SON I LA SON



Hi ha persones que tenen molta son, però no gaudeixen d'un bon son. La son i el son són dues paraules idèntiques  però que dites en femení o bé en masculí tenen significats diferents.  Jocs de paraules per a no dormir, o bé per quedar-se adormit en un dit i fet. En fi, que tot allò que envolta el son d'un bon descans  no té res a veure amb tenir una son d'aquelles que un es queda adormit bo i repenjat a l'ascensor, durant el recorregut de tres pisos, com aquell que res... Ara bé, tot i no tenir-hi res a veure si que cal cuidar i tractar el son d'una son imperiosa, d'aquestes que no deixen ni viure.   I per tractar-lo segurament ens caldrà una CPAP, però per cuidar-ho res millor que l'equip del son, i la infermeria.


El masculí i el femení de les paraules té el seu què i el seu com. 


les infermeres amb una CPAP entre mans



dimarts, 21 de febrer de 2017

ROSER CAPDEVILA

Roser Capdevila, demà mateix a la biblioteca del Casino a les 8 del vespre: 
Coses de la seva vida i de la seva trajectòria professional. Una dona excepcional!!!



dilluns, 15 d’agost de 2016

REIVINDICANT LA INFERMERIA



No tinc cap fotografia del néixer, ni de quan era molt petita, però una imatge en blanc i negre de la meva cosina gran exercint la infermeria  va decidir el meu futur:  http://pilarduocastella.blogspot.com.es/2014/12/ordre-hospitalaria-de-sant-joan-de-deu.html

Una fotografia va decidir la meva professió.

Però  la cosa és que les fotografies no han parat d'influir a la meva vida, i he viscut alguns dels moments més durs rere un objectiu, com també molts moments feliços.

I una infermera a la pàgina central d'un llibre biogràfic: "famosos  amb càncer"  em va fer adonar de que les infermeres americanes tenen un elevat reconeixement social, són valorades, les tenen en compte... i per això vaig pensar en ella davant la pàgina en blanc del meu article reivindicatiu.




Fotografia feta per la infermera Àngels Llusà.


I quan sigui morta, només vull que vegin la meva imatge fotografiada, en vida.


dissabte, 16 de gener de 2016

EL PRESAGI D'UNA INVESTIDURA

Avui fa just una setmana!  Un grup d'amics  vam celebrar  l'acord a última hora dels nostres polítics.   Estàvem alegres  però al mateix temps relluïts per  l'emoció que genera la novetat i la sorpresa de la sobtada notícia:  Tenim acord. Tenim president  de la Generalitat: M. Hble. Sr. President Puigdemont.

Consens.

La fotografia més exultant que tenim de nosaltres mateixos.  Ens vam  fotografiar amb el pal.  A  peu dret vam brindar. Ens vam alçar de la cadira, vam seure, vam tornar a brindar. Vam aixecar les copes moltes vegades . Moltes. El silenci i la paraula  coincidien,  respectuosament.   

El somriure.

"Brindant pel vaixell que ens ha de dur a Ítaca".  Aquest va ser el títol de la publicació, publicació necessària: No hi ha vida fora de les xarxes socials.  L'enunciat que donaria nom a la fotografia del somrís. Consensuat  i debatut  en la dura negociació de líders i explicadors de coses normals.  
  
El mar. 

Finalment la conversa ens va guiar fins  a Miquel Pairolí ( 9 de desembre de 1955 - 6 de juliol de 2011) Va arribar un moment que la paraula va agafar forma de teatre, i literatura. De música. De novel·la, i d'escriure. D'escriptors.  De nosaltres. 

La literatura.

L'endemà del dia del sopar d'avui fa just una setmana, el dia 10 de gener de 2016.  Investidura del  president. Ells també van parlar  del mar, de metàfores i de cites literàries.  Es van alçar de la cadira, van seure. I les darreres paraules  recorden  a Miquel  Pairolí, i talment com un presagi  de L'enigma  confós per la Cera d'un Paisatge amb flames de tot allò que podria generar la metamorfosi  d'El camp de l'ombra. L'Octubre, per no dir el Gener, dEl convit que enceta l'any amb la premonició del nostre brindis.  


Presagi. 

Nosaltres i el pal, amb el somrís del brindis