pilar duocastella

dimarts, 21 de febrer de 2017

ROSER CAPDEVILA

Roser Capdevila, demà mateix a la biblioteca del Casino a les 8 del vespre: 
Coses de la seva vida i de la seva trajectòria professional. Una dona excepcional!!!



dilluns, 15 d’agost de 2016

REIVINDICANT LA INFERMERIA



No tinc cap fotografia del néixer, ni de quan era molt petita, però una imatge en blanc i negre de la meva cosina gran exercint la infermeria  va decidir el meu futur:  http://pilarduocastella.blogspot.com.es/2014/12/ordre-hospitalaria-de-sant-joan-de-deu.html

Una fotografia va decidir la meva professió.

Però  la cosa és que les fotografies no han parat d'influir a la meva vida, i he viscut alguns dels moments més durs rere un objectiu, com també molts moments feliços.

I una infermera a la pàgina central d'un llibre biogràfic: "famosos  amb càncer"  em va fer adonar de que les infermeres americanes tenen un elevat reconeixement social, són valorades, les tenen en compte... i per això vaig pensar en ella davant la pàgina en blanc del meu article reivindicatiu.




Fotografia feta per la infermera Àngels Llusà.


I quan sigui morta, només vull que vegin la meva imatge fotografiada, en vida.


dissabte, 16 de gener de 2016

EL PRESAGI D'UNA INVESTIDURA

Avui fa just una setmana!  Un grup d'amics  vam celebrar  l'acord a última hora dels nostres polítics.   Estàvem alegres  però al mateix temps relluïts per  l'emoció que genera la novetat i la sorpresa de la sobtada notícia:  Tenim acord. Tenim president  de la Generalitat: M. Hble. Sr. President Puigdemont.

Consens.

La fotografia més exultant que tenim de nosaltres mateixos.  Ens vam  fotografiar amb el pal.  A  peu dret vam brindar. Ens vam alçar de la cadira, vam seure, vam tornar a brindar. Vam aixecar les copes moltes vegades . Moltes. El silenci i la paraula  coincidien,  respectuosament.   

El somriure.

"Brindant pel vaixell que ens ha de dur a Ítaca".  Aquest va ser el títol de la publicació, publicació necessària: No hi ha vida fora de les xarxes socials.  L'enunciat que donaria nom a la fotografia del somrís. Consensuat  i debatut  en la dura negociació de líders i explicadors de coses normals.  
  
El mar. 

Finalment la conversa ens va guiar fins  a Miquel Pairolí ( 9 de desembre de 1955 - 6 de juliol de 2011) Va arribar un moment que la paraula va agafar forma de teatre, i literatura. De música. De novel·la, i d'escriure. D'escriptors.  De nosaltres. 

La literatura.

L'endemà del dia del sopar d'avui fa just una setmana, el dia 10 de gener de 2016.  Investidura del  president. Ells també van parlar  del mar, de metàfores i de cites literàries.  Es van alçar de la cadira, van seure. I les darreres paraules  recorden  a Miquel  Pairolí, i talment com un presagi  de L'enigma  confós per la Cera d'un Paisatge amb flames de tot allò que podria generar la metamorfosi  d'El camp de l'ombra. L'Octubre, per no dir el Gener, dEl convit que enceta l'any amb la premonició del nostre brindis.  


Presagi. 

Nosaltres i el pal, amb el somrís del brindis 




divendres, 21 d’agost de 2015

DOBLE VIDA

El watsapp a la nostra vida



Sebastià Serrano comença el seu llibre "L'instint de la seducció" amb aquesta frase: "la inversió més gran feta mai per la naturalesa en tota la seva llarga història ha estat la inversió en comunicació."
"La comunicació virtual ha canviat les tendències de comunicació social en un molt curt plaç de temps  en comunicació diuen que les persones no som les mateixes quan ens comuniquem de manera virtual".  Santy Abreu, "informàtic  Networker&MLMCoach "
Però ara, i amb aquesta publicació,  em vull centrar sobretot en la comunicació per watsapp, en grup.
El missatge escrit és susceptible de ser mal interpretat ja que es modifica la forma d'interactuar entre individus. Quan escrivim, però sobretot quan llegim un missatge estem sotmesos a la nostra pròpia interpretació depenent del moment o fins i tot estat d'ànim. "Santy Abreu". I jo hi afegiria que també cal mesurar els silencis per tal que no hi hagi un problema de comunicació. 
Sembla talment com si dues paraules escrites a la pantalla d'un telèfon  hagi de ser una cosa molt senzilla,  fàcil:  pim pam, dit i llegit. Doncs no.  De senzill no en té res.
No sé on rau en realitat el problema, potser en aquesta immediatesa? Sebastià Serrano diu que "el problema de la societat actual és que els canvis són continus ".  Si reculem anys enrere veurem que la comunicació epistolar no és pas actual. Moltíssimes relacions antigues  es mantenien  amb olor de tinta encara molla al tacte del remitent i  dins el marc d 'un registre epistolar.  
Tanmateix, a vegades tinc la sensació que portem una doble vida de comunicació: la real i la virtual. Unes mateixes persones no es comuniquen igual quan es troben a la feina, al carrer,  sopars,  festes, anant d'excursió; o bé quan es comunica de manera virtual.
Ens enviem fotografies dels viatges que fem, immortalitzem la cervesa davant del mar, i amb aquesta calor que fa! però la brisa marina ja l'apaivaga i fins i tot la sorra no s'enganxa a les cames ni que aquestes estiguin molles quan mirem imatges per la nostra estimada finestra virtual. Parlem de política, de cites meravelloses,  de coses que ens passen, i fins i tot parlem de la tristesa com qui parla de bombons de xocolata. Gemma Prats "gemmaprats.cat" diu que "també hi ha qui s'inventa una vida a través del canal virtual perquè no li agrada la que té a la realitat. "
Als grups de watsapp, igual que a la vida real, hi ha tota mena de persones: les que responen de seguida i a tothom, les que escriuen molt i llarg, les que envien fotografies i acudits i col·lapsen els telèfons d'altri, les qui només diuen alguna cosa quan elles ho consideren important i sempre parlen com qui es justifica de parlar i ocupar un espai que no els pertoca, hi ha qui parla amb monosíl·labs, ...Hi ha qui s'ho llegeix tot però no diu mai res...
Cada grup té la seva idiosincràsia i a vegades m'ha sobtat a mi mateixa que algú que no gosa escriure res,  i en canvi desprès a la vida de carn i ossos  és la persona més extravertida i simpàtica del món.  I al revés: algú molt tímid que a la vida virtual és destapa.
Em fa molta gràcia aquesta cadena de felicitacions d'aniversari tan instantània i efímera, o quan a algú li passa alguna desgràcia que de seguida surt tot un reguitzell de paraules talment com una pomada .  ¿Quin valor tenen les paraules que s'escriuen? ¿Què té més valor, allò que es diu a la pantalla o bé a la cara? ¿El món virtual allunya o apropa a les persones?
Santy Abreu també diu  que "el watsapp és una bona eina si s'estableixen normatives i que si som conscients que és un extra de la nostra comunicació habitual.  És ideal per grups, temps lliure, i interessant i útil com a solució empresarial però sempre dins una educació estructurada i sabent que l'us excessiu, i  sobretot a l'hora d'expressar sentiments i emocions, ens pot allunyar de qui som en realitat."
I tinc una amiga que parla dels que ella anomena "els mirons".  Segons ella són les persones  poc actives, però que  llegeixen tot el que diuen els altres, i vindrien a ser  les mateixes que anys enrere  mirarien i escoltarien tertúlies d'amagat, rere les persianes de la finestra encarada a la plaça del poble. .
Jo discrepo  perquè crec que els poc actius en realitat tenen altres motius que no són precisament la timidesa...ans al contrari. 
La comunicació d'immediat  és un món a descobrir, i ens agafa per sorpresa, diria,,,

Com que ja fa dies, mesos, que em ronda aquest tema he volgut saber, he llegit...i he fet mil i una preguntes.  La majoria m'ha respost  que no amb tothom es comunicava  igual i també hi ha qui m'ha dit  que sovint té converses superficials, per quedar bé,  ja que no vol perdre les amistats.
Jo he de confessar que m'agrada el món virtual,  o dit a l'antiga: epistolar.  I crec que sóc la mateixa persona amb el mateix grau d'espontaneïtat...crec... i  en  alguns grups ens llegim correctament les paraules i els silencis, i no hi cap  diferència  de la realitat.  Però en altres grups  tinc la sensació que ens comuniquem en rus; no obstant, això no vol dir que coincideixin comunicacions i persones: converses fluides a la realitat no vol dir que ho siguin al món virtual. 
A Les amistats perilloses, la novel·la epistolar de Pierre Choderlos  de Laclos (1782)hi ha un duel llibertí  a traves de les cartes que s'escriuen  un home i una dona, però en realitat crec que qui té el veritable protagonisme de la història és el poder.
¿El món virtual despulla l'ésser humà i el mostra tal com és en realitat?  ¿La prudència  a no parlar de manera espontània és només prudència? ¿o més aviat seria un desig de  mostrar-se d'una  manera  diferent però que en realitat un queda encara més al descobert, encara que no se'n sigui conscient?

I finalitzaré amb frase molt bonica, d'un amic virtual:  "Pilar, sembla com si la tecnologia actual hagués vingut  en auxili  de la espècie per lliurar-la del mal de la incomunicació entre els éssers humans . "