pilar duocastella

dilluns, 18 de febrer de 2013

BLOC

Taules i marc de fotografies decorat. I fotografia pintada




Avui, mentre esperava a la cua dels pollastres a l'ast, ben escabellada  i amb els cordons de les sabates de caminar arrossegant-se per terra i els peus escaldats perquè no hi estic acostumada, he vist un clatell just al meu davant que m'ha resultat familiar. Era la M.
No hem parlat del temps, ni del menjar, ni dels pollastres, ni de la Coca-Cola, ni de la feina, ni de la família, ni de la salut, ni de res de tot això. Però sí que hem parlat de mobles vells i de contenidors... i al cap de pocs minuts que jo li veiés el clatell m'ha dit:
-Fa dies que no escrius al bloc.
-sí, molts dies...
- I com és?
- No ho sé..
-?
- Vaig escriure al bloc  un any just, tots els dijous, i després em vaig posar a pintar i a apariar coses velles. I que sí uns calaixos que vaig  refer unes 3 vegades, després una porta que encara tinc a mig decorar, després la paret d'una habitació, després el marc d'una fotografia, després un prestatge i tres taules i també he tenyit roba amb té verd...i així, mentre feia coses manuals però també de cap,  va passar un dijous sense fer l'escrit, com aquell que una no se n'adona, i després el segon dijous, i el tercer...i així va ser com es va trencar la disciplina i ja està. Ja està. Així de senzill. I així de complicat a la vegada.

I avui al migdia mentre menjava el pollastre que he comprat als pollastres a l'ast i que m'he trobat a la M.,  hi pensava...
Pensava en quan vaig escriure la primera nit, a altes hores de la matinada, i recordava tots els dijous, un rere l'altre; fins que s'ha trencat la disciplina com aquell que agafa unes alicates i talla el cable  i de cop queda partit per la meitat: Zas, un tros va cap aquí i l'altre va cap allà. Un tros té unes marques clarament dibuixades, simètriques,  seguides, iguals com de cadena; i l'altra tros és diferent del tot, desigual, asimètric, i no saps quina seqüència seguir, ni què ha passat ni què passarà.
Això són dèries! havia sentit a dir quan era petita.
I quan ho escoltava jo no sabia ni de què parlaven.
Però avui mentre menjava el pollastre intentava definir la paraula "dèria"  amb precisió , però no em sortia i fins que  ho he mirat al diccionari. Dèria: " idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa; objecta que la motiva".
Suposo que sí, són dèries, m'he dit a mi mateixa.
I després m'he dit: les vides deuen estar plenes de dèries...
I aleshores m'he menjat un gelat de xocolata i ja no hi he pensat més, fins ara. 

3 comentaris :

  1. Tothom té dèries. Se'n podrien dir motivacions? Tothom té alguna dèria que li agrada i l'acostuma a repetir constantment. A vegades, la dèria es pot convertir amb la feina fantàstic. I si ets ric i tens diners per poder-te dedicar a una dèria, també. La dèria d'un pot ser una bestiesa per l'altres. A mi em semblen una animalada les curses de cotxes o motos, però pels pilots són una dèria. J a dèries més sostenibles que d'altres, però. Jack L'esbudellador també tenia la seva dèria...

    ResponElimina
  2. De primer plat...crec...amanida, o no, no, pastís de tonyina...això, pastís de tonyina. Quina és la teva dèria, Ignasi?

    ResponElimina