pilar duocastella

dilluns, 23 de desembre de 2013

LAURETA





Que el teu exemple de ser, encara que tan curt, ens serveixi a nosaltres


Riallera i molt guapa. Feliç.
 Quan fa temps que no tens contacte amb algú, el seu record queda com encapsulat en una banda del cervell. I allà s'està, com hivernant.
La Laureta s'estava a aquesta banda perquè feia anys que no la freqüentava. Només hi pensava quan algú parlava de les caramelles de Castelltallat, o bé de coses del poble, o bé si els meus fills...o bé la meva família...o bé si l'anomenaven... I per dins pensava: aquesta nena és com un àngel. Això acostuma a passar al món de la normalitat perquè els anys ens transporten, a tots plegats, als nostres propis espais. Per tant et vénen els pensaments, són momentanis, i ja està.
Tanmateix, s'ha trencat la closca d'un record per passar a ocupar tot l'espai del meu pensament amb una força estel·lar. 
La Laureta s'ha mort! Així de tràgic: ara hi és i de cop ja no hi és perquè ha tingut un accident de cotxe. Només 20 anys de vida. Però igualment ha mort i ningú no hi pot fer res...És terrible.
L'Enric, el meu nebot petitó deia: i ara qui ens farà jugar? I la Berta: mare, això que dius que s'ha mort, és broma. És una broma oi? repetia amb el somrís de la por...I ara qui ens posarà les faixes de caramelles..."Sóc tan feliç, amb lo que tinc!" diuen que exclamava... I n'he escoltades tantes i tantes de frases similars que l'angúnia s'apodera de tots nosaltres.
A mi m'han tornat aquelles estones de quan la Laureta era molt petitona i venia a Sant Mateu de Bages amb el  germanet i la mama o el papa, i era tan simpàtica que feia venir ganes d'enraonar-hi molta estona encara que llavors només tenia 5-6 anys. I  explicava coses de la platja,  i recordo perfectament algunes converses, al peu de la lletra, com si fos ara mateix.

I ara s'ha mort i sento com si la trobés molt a faltar, moltíssim. I penso en tots els seus projectes tan injustament castrats, i en això que ja està i que ningú no hi pot fer absolutament res. I sobretot penso en el sofriment de les seves persones i per descomptat que aquí no hi puc dir res perquè no tinc autoritat moral per parlar d'un sofriment que no em pertoca. Un sofriment que des de fora sembla insuportable i que mereix el respecte de la fortalesa física i psíquica més gran del món.  

2 comentaris :

  1. Quines paraules més tristes però a 'hora reconfortants!!!!! Una forta abraçada desde Barcelona.
    Gemma Bascompte Dalmau.

    ResponElimina