 |
| Una rajola de l'hospital de Sant Andreu. Recordo perfectament el dia que la vaig fotografiar |
Hi
ha dues menes de persones, les que diuen que a la feina només s'hi va a
treballar, o les que a més a més hi fan amics.
Jo
respecto a les primeres però em considero de les segones.
I
suposo que tots els que ahir estaven a la funerària amb el pensament del Ricard
giravoltant a dins el cap, fen companyia
a la família i en definitiva fent-nos companyia els uns als altres també són
d'aquesta segona mena.
Sí,
ahir ens hi vam trobar tota una colla.
Vam anar arribant talment com a la cançó de J. Sisa de Benvinguts passeu
passeu...i ens estàvem allà, amb el record del Ricard sempre central i converses
d'aquestes que ajuden a comprendre més la vida que no pas la mort.
La
transversalitat estava molt per sobre de la feina. Les paraules, les llàgrimes,
el sentiment, la companyia i el record dels nostres moments viscuts a
l'hospital de Sant Andreu feien plorar i riure a la vegada.
Nosaltres
treballàvem, però quan s'acabava la feina, quan ja era hora de plegar, no
teníem pressa i no només això sinó que en acabat anàvem tots plegats al
bosc del Suanya a fer unes "migues" o sinó a fer clotxes o bé a
esquiar sense dormir, o fins i tot alguna nit que no treballàvem anàvem a
veure als que treballaven. Sembla mentida, però era així. I quan el Ricard va plegar per treballar a la Creperie Bretonne, tots cap a la Plaça Molina a menjar creps s'ha dit... I a vegades organitzàvem
sopars en els quals ens disfressàvem i amb un bugader de color vermell hi fèiem
la sangria. Podria explicar moltes altres coses però ara mateix m'ha vingut el
bugader al cap.
jo m'he sentit molt ajudada per aquests amics,
sobretot en moments crítics de la meva vida, amics que vaig fer a la feina quan
vaig posar els peus per primera vegada a l'hospital de Sant Andreu, només tenia 16 anys. I jo també he vist com s'ajuden entre ells i
es reconforten ja que els anys ens fan a tots plegats més vulnerables però al
mateix temps més experts i col·lectius en moments determinats.
Tots
nosaltres, que som amics de feina, ahir fèiem companyia al Ricard, a la
funerària. Li fèiem companyia i ens en fèiem, sense compliments
i no pas perquè toca, o bé per força, o per quedar bé. Ho fèiem perquè ens
agrada de fer-ho, i així també va ser com ens vam fer amics.
Ricard,
siguis on siguis, gràcies per tot.
De part de Rosa Carulla: El Ricard era l’exponent de l’amistat, el companyerisme, el saber gaudir dels amics i a més tenia un error genètic que tant de bo estigués més estes, li mancaven gens: el de la maldat , l’egoisme, l’enveja.
ResponEliminaDescansi en pau. vàrem ser afortunats de conèixe’l i compartir moltes vivències amb ell. Mai l’oblidare’m
Tota
En memòria de Ricard Rico
ResponEliminaMiquel González Quintana
Avui, 22 de febrer, és un dia trist perquè aquesta matinada ha mort en Ricard Rico Raduà. El Ricard era supervisor del torn de nit a l’Hospital de Sant Andreu quan jo hi vaig entrar a treballar l’any 1980.
Era l’ànima del torn, un gran company i un magnífic professional, sempre disposat a donar un cop de ma per resoldre qualsevol problema. Però per sobre de tot el Ricard era un amic i una excel•lent persona.
Era l’individu més passional i inquiet que he conegut mai, per això vivia intensament el “carpe diem”, mentre els demès l’esmentem de passada sense creure’ns-ho de debò.
Sempre s’estava movent, encetant nous projectes, provant noves feines en camps diversos però, per sort, desprès tornava a la seva passió: la infermeria, el tracte amb el malalt i l’atenció als altres.
Darrera del seu irònic sarcasme, el Ricard mai va poder amagar la seva immensa bondat ni aquell cor tant gran que no li cabia dins el pit.
Recordo moltes de les seves paraules, els seus gestos, els seus consells que tant em van ajudar quan jo començava, per això no va tardar gaire en convertir-se en un dels meus millors amics i en fer-me de padrí de boda.
El Ricard ens ha deixat, és un dia trist per als vells de l’Hospital de Sant Andreu i també per als companys d’Althaia on va continuar la seva vida laboral mentre jo prenia altres camins.
Amor i reconeixement per l’amic que se’n va i deixa un forat a l`ànima, perquè ens ha marcat tant profundament. Sempre et durem dins nostre.
Miquel
Luis Roca Tey
ResponEliminaUna vegada en Ricard em va demanar que visités a la seva tieta, la propietària de la crêperie, una senyora francesa que era asmàtica i vivia a la casa del costat de l'esglèsia de santa Teresita. En Ricard vivia al carrer Balmes una mica més amunt de l'establiment, en els baixos. Hi he passat molt sovint per davant amb el cotxe i sempre me'n recordo d'ell i d'aquells dies. Darrera dels vidres d'una finestra d'aquella casa que fa xamfrà amb la plaça Molina fa uns anys, bastants anys, hi sopàvem una nit però ara, de sobte, sembla que hagi segut ahir o la setmana passada. No es conserven tots els records del passat; només els agradables. Des de fa dos anys, dos cops l'any quedàvem per esmorzar al Pata Negra. En Ricard era d'esmorzars de forquilla. Tenia algun prejudici però sempre escoltava amb respecte una opinió diferent o contrària -bastant contrària tantes vegades-. Era molt sensible a les injustícies, sentimental i emotiu i molt bona persona, que és una qualitat que no és veritat que s'atribueixi a tots els que es moren. Crec que era un amic d'aquells que veus de tant en tant però que els sents propers.
Diuen que treballar és bo i que treballar és un dret, fins i tot constitucional. Jo no ho tinc tant clar però sembla que de moment, malgrat que a molts se'ls hi negui el dret, és bastant necessari treballar per viure o malviure en tant no s'apliquin solucions més racionals per la felicitat humana. Posats a fer, haig de reconèixer que, de la mateixa manera que els militars per atacar una càrrega a la baioneta han d'anar borratxos o drogats, els que tenim treballs normals potser ens hem de col·locar sublimant la qualitat i l'essència de la nostra feina per figurar-nos que fem quelcom d'important i tornar-hi cada dia. A mi, alguns dies al matí, m'han hagut d'entaforar a l'ascensor per anar a la feina, com els nens petits el primer dia de guarderia. Això per una part. Per l'altre hi ha l'aspecte social. La feina és una mica el club social dels pobres. Dels pobres que treballen, s'entén. Jo no canviaria el Club de Polo per la colla d'amics que veig cada dia a l'hospital. L'època de Sant Andreu, a més, va ser un temps en que tot estava per fer, teníem esperança i pensàvem que teníem el poder de canviar moltes coses. Les millors èpoques de la meva vida -professional?- han sigut la de Sant Andreu i l'actual.
Roca Tey