Sempre ho penso quan veig un espai abandonat.
Com és que oblidés les cortines de les finestres posades? Segurament va pensar que ja hi tornaria, que encara quedaven alguns detalls, que s'havien de recollir els pots de l'armari, dues mantes, els llençols prims, i ja està, poca cosa més.
Però tot va quedar deixat estar. Va sortir pensant que ja hi tornaria, però mai més...i va passar un mes, dos mesos, tres...un any...i fins i tot es va trencar un vidre perquè aquell estiu va fer un temporal de ventolera i mil dimonis, després el fred de l'hivern, i a la primavera amb tantes flors qualsevol se'n recorda. Ni pensar-hi! Només s'havia de recollir allò que no s'ha trobat a faltar. I ni això.
Llàstima de les cortines, tanmateix.
també ho vaig trobar curiós les cortines abandonades, potser la sortida va ser precipitada o tenia d'altres preocupacions en aquell moment. Segurament va corra cap IKEA a buscar unes cortines mes modernes de color vermell per oblidar el temps passat o potser..... qui sap
ResponEliminaUna recomanació: no deixeu ce visitar www.abandonat.com, un lloc on hi ha moltes més coses abandonades que les cortines... gairebé mig país!
ResponEliminaÉs sorprenent veure -en una de les últimes galeries que hi he vist penajdes: Runes > Finaciació encoberta- com ha quedat el "museu del transport", on els catalans (a través dels polítics d'Unió Democràtica) hi van dipositar més de 5 milions d'euros.
Aquí ja no hi queden cortines, ni la possibilitat de perdonar a ningú.
Les cortines és una metàfora... Jo parlo del sentiment en general. Incloent-hi les persones.
ResponEliminaQuant al que tu dius: totalment d'acord. Imperdonable. Vaig visitar Bielorússia a l'any 2000: aleshores un país llastimosament abandonat on fins i tot els parcs d'atraccions amb les seves formoses "norias" -en català s'anomena sínia-, abans plenes de llums i de colors, hi creixia herba a l'interior de les cistelletes. Ara, i aquí, al meu país, sovint tinc la mateixa sensació que vaig tenir quan vaig veure aquell parc d'atraccions.