EL PLAER

L’altre dia vaig llegir un article de la Vanguardia, i parlava del plaer.

Tres situacions naturals ens activen el botó del plaer: el sexe, el menjar, i les relacions socials.

Era un text molt interessant de C.S.  i les afirmacions  eren de Rafael Maldonado. 

El sexe ja se sap: és molt poderós i  ben  capaç de fer perdre el cap i els papers a qualsevol. Aquest és un tema molt parlat...i alhora soterrat. Si m’hi atreveixo, un dia en parlaré.

Del plaer pel menjar sí que en vaig parlar l’altre dia tot utilitzant la comparació a l’hora  d’explicar la sensació que sento quan m’agrada molt el que escric; mentre ho penso, quan encerto la paraula justa, quan m’adono que he sabut posar la coma just allà, a on tocava, ni a una paraula més endavant ni a una més enrere. Just allà. Un plaer extraordinari, deia... fins i tot m’emociono.

I experimentar plaer en las relacions socials també ho tenim identificat: sopars, viatges, tertúlies...

Però vaig llegir que  el plaer s’activa d’una manera important quan som generosos amb els altres, quan som altruistes, quan ajudem.

Mentre avançava en la lectura de l’article, no parava de pensar en el plaer dels altruistes. I jo mateixa, per dins i per mi, ironitzava:

Així que quan ajudem, no ho fem purament per l’altre? Ho fem per nosaltres? Perquè ens fa sentir bé, podria ser que fos així?

Vaja, sí que anem bé! Em vaig dir a mi mateixa.

Quan ajudem els nostres pares o bé els fills, perquè estan malalts, o bé senzillament perquè ens necessiten, no ens parem pas a pensar ni sabem si ens sentim bé o no...-parlo per mi-. Tant m’és, com em sento jo. Ho faig perquè els estimo i ja està. Els avis ho deien d’una altra manera, ben clara i precisa: Es fa perquè toca. I la meva lectura seria: es fa perquè s’estimen, perquè són de la nostra sang. I deixaria a part la parella, o  alguns amics, molt pocs,  que encara que no siguin de la nostra sang hi cap la possibilitat que també s’estimin, una mica. I dic una mica per posar la diferència amb els fills, i els pares -com que no sóc gens entesa, aquesta és la meva manera d’expressar-ho -.

Però si s’ajuda a coneguts o bé a desconeguts, éssers que no “s’estimen”–aquí hi entraria tot el tema de les ONG -, aleshores suposo que s’activa el botó del plaer i una vegada s’identifica fins i tot pot crear dependència –això de la dependència a aquest tipus de plaer també ho vaig llegir a l’article-.  I jo em demano:  aquestes actuacions d’ajuda, són altruisme pur? O són una barreja d’egoisme i d’altruisme? O seria EGOISME amb tota la seva puresa?

Quina seria la definició exacta de l’altruisme?

                   

I vaig cercar-ho:  L'altruisme és la preocupació pels altres que porta a comportar-se procurant el bé aliè, s'oposa a l'egoisme. L'altruisme no cerca el propi benefici i es basa en l'empatia: en veure les necessitats alienes, sorgeix un sentiment positiu que porta a intentar satisfer-les. Com a terme, va néixer a les obres d'Auguste Comte i va ser manllevat per les principals llengües modernes. No tothom accepta que existeixi l'altruisme, de fet pot ser un vessant de l'egoisme: la persona actua bé per guanyar l'estimació dels altres, la salvació o millorar l'autoconcepte en obrar d'acord a la eva ètica. Fins i tot pot obeir a una estratègia de càlcul, s'actua pensant en l'altre volent que sigui recíproc o millorar la societat en la qual es viu.

Crec que sóc de les persones que dubten que existeixi l’altruisme, em vaig dir.

I mentre ho anava pensant, jo mateixa em vaig anar embolicant  fins a  sentir angúnia, no pas plaer.