dijous, 1 de març del 2012

EL PLAER

L’altre dia vaig llegir un article de la Vanguardia, i parlava del plaer.
Tres situacions naturals ens activen el botó del plaer: el sexe, el menjar, i les relacions socials.
Era un text molt interessant de C.S.  i les afirmacions  eren de Rafael Maldonado. 
El sexe ja se sap: és molt poderós i  ben  capaç de fer perdre el cap i els papers a qualsevol. Aquest és un tema molt parlat...i alhora soterrat. Si m’hi atreveixo, un dia en parlaré.
Del plaer pel menjar sí que en vaig parlar l’altre dia tot utilitzant la comparació a l’hora  d’explicar la sensació que sento quan m’agrada molt el que escric; mentre ho penso, quan encerto la paraula justa, quan m’adono que he sabut posar la coma just allà, a on tocava, ni a una paraula més endavant ni a una més enrere. Just allà. Un plaer extraordinari, deia... fins i tot m’emociono.
I experimentar plaer en las relacions socials també ho tenim identificat: sopars, viatges, tertúlies...
Però vaig llegir que  el plaer s’activa d’una manera important quan som generosos amb els altres, quan som altruistes, quan ajudem.
Mentre avançava en la lectura de l’article, no parava de pensar en el plaer dels altruistes. I jo mateixa, per dins i per mi, ironitzava:
Així que quan ajudem, no ho fem purament per l’altre? Ho fem per nosaltres? Perquè ens fa sentir bé, podria ser que fos així?
Vaja, sí que anem bé! Em vaig dir a mi mateixa.

Quan ajudem els nostres pares o bé els fills, perquè estan malalts, o bé senzillament perquè ens necessiten, no ens parem pas a pensar ni sabem si ens sentim bé o no...-parlo per mi-. Tant m’és, com em sento jo. Ho faig perquè els estimo i ja està. Els avis ho deien d’una altra manera, ben clara i precisa: Es fa perquè toca. I la meva lectura seria: es fa perquè s’estimen, perquè són de la nostra sang. I deixaria a part la parella, o  alguns amics, molt pocs,  que encara que no siguin de la nostra sang hi cap la possibilitat que també s’estimin, una mica. I dic una mica per posar la diferència amb els fills, i els pares -com que no sóc gens entesa, aquesta és la meva manera d’expressar-ho -.

Però si s’ajuda a coneguts o bé a desconeguts, éssers que no “s’estimen”–aquí hi entraria tot el tema de les ONG -, aleshores suposo que s’activa el botó del plaer i una vegada s’identifica fins i tot pot crear dependència –això de la dependència a aquest tipus de plaer també ho vaig llegir a l’article-.  I jo em demano:  aquestes actuacions d’ajuda, són altruisme pur? O són una barreja d’egoisme i d’altruisme? O seria EGOISME amb tota la seva puresa?
Quina seria la definició exacta de l’altruisme?
                   
I vaig cercar-ho:  L'altruisme és la preocupació pels altres que porta a comportar-se procurant el  aliè, s'oposa a l'egoisme. L'altruisme no cerca el propi benefici i es basa en l'empatia: en veure les necessitats alienes, sorgeix un sentiment positiu que porta a intentar satisfer-les. Com a terme, va néixer a les obres d'Auguste Comte i va ser manllevat per les principals llengües modernes. No tothom accepta que existeixi l'altruisme, de fet pot ser un vessant de l'egoisme: la persona actua bé per guanyar l'estimació dels altres, la salvació o millorar l'autoconcepte en obrar d'acord a la eva ètica. Fins i tot pot obeir a una estratègia de càlcul, s'actua pensant en l'altre volent que sigui recíproc o millorar la societat en la qual es viu.

Crec que sóc de les persones que dubten que existeixi l’altruisme, em vaig dir.

I mentre ho anava pensant, jo mateixa em vaig anar embolicant  fins a  sentir angúnia, no pas plaer.

5 comentaris :

  1. No cal buscar tants peus al gat. L'altruisme pot ser el que s'anomena en anglès una situació "win-win"; és a dir, tots guanyem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment,Lou, el problema és l'engany. No ho he escrit, però ja se suposa que és la única lectura que jo faig del cinquè peu del gat. El que m'agrada, però, és això de win-win: la teva llengua és GENIAL!

      Elimina
    2. Això del "win win" m'agradat molt . Jo també ho veig així. Moltes vegades ho he expresat en veu alta. Quan algú t'agraeix que l'hagis ajudat per tal o qual cosa, m'he trobat dient: "No ho he fet només per tu, a mi també m'ha anat bé".

      Joana

      Elimina
  2. Precisament avui m'han comentat: es nota que has llegit poc sobre el tema, hi ha moltes anàlisis fetes i molts autors que han escrit i estudiat tot això, a nivell teològic: catòlics, budistes,etc., psicològic,etc.. Hi ha de tot dins els anomenats altruistes, fins i tot patologies, ja veus…..Pilar. I jo he respost que realment no he llegit res, que jo només he comentat l'article des del meu punt de vista, el sentiment del moment, i que un altre dia segurament ho escriuria diferent, ho vaig escriure amb l'estomac i ja està. La majoria de comentaris que faig aquí són sensacions i prou.

    ResponElimina
  3. A l'última calçotada que vaig anar, mentre enregistrava el vídeo, el Floren explicava una història que jo havia sentit explicar al meu pare: saps quina diferència hi ha entre el cel i l'infern? La resposta és: cap. En els dos llocs la gent que hi ha pateix/gaudeix la mateixa eterniat, el mateix temps sense fi (la mateixa indefinició de la humanitat) i, al bell mig de cada espai hi ha una immensa taula llarguíssima on la gent s'hi asseu a menjar -igual al cel que a l'infern. A les dues taules hi ha els plats i els gots i els coberts parats gairebé igual que a la terra, però amb una diferència: les culleres, les forquilles i els ganivets són molt llargs, gairebé arriben a l'altra vora de la taula, no es poden usar com ho fem nosaltres. Aleshores, què passa? Al cel, les persones donen de menjar al comensal que tenen devant (amor? obligació? perquè toca? per a poder menjar ells mateixos?). A l'infern, els que intenten servir-se a ells mateixos amb aquesta mena de coberts ho passen fatal.
    Sempre he pensat -a partir d'aquesta història- que el cel i l'infern estan aquí baix, a qualsevol racó d'aquest món, i que tot depen del comportament de la gent que t'envolta i, sobretot, del teu propi comportament. A mi em fa feliç ajudar, i em fa feliç procurar plaer a l'orella i a l'entrecuix d'una dona, i em fa feliç fer el menjar als meus fills i als meus convidats i llepar-me els dits mentre el cuino.
    Potser la pregunta que queda per respondre és qui hi surt guanyant, o qui rep més plaer, o qui gaudeix més, qui se sent més en deute amb l’altre,… però això já és enrarir el tema, no?

    ResponElimina