Encara que no hi hagi una definició conceptual precisa, deia, ja que és molt difícil de definir el sentir de cada emoció, sí que estan ben delimitades dins les estructures cerebrals. Bé, el que jo volia dir és que és veu que en dades assenyalades algunes persones senten que passa alguna cosa. Suposo que és com aquella emoció que se sent quan s’apropa una festa molt esperada, o un viatge, o un encontre...
Jo no hi entenc massa, però quan ho llegia pensava que a més a més, i si tenim en compte la nostre situació territorial i geogràfica, aquest sentiment va molt lligat a les estacions de l’any, la meteorologia, etc.
Qui és que no ha sentit mai arribar la primavera?
De fet s’han omplert pàgines i pàgines dedicades a la primavera, s’han musicat cançons, i alguns poetes i pintors s’hi han perpetuat talment com qui cau en un remolí. O bé senzillament és allò d’escoltar la brisa que passa per sota de la pell, i se’n va. O bé s’hi queda. Tant se val.I la tardor? Potser podria ser el sentir “desangelat” i solitari del més desvalgut?
I la pluja, per no dir els temporals de cel fosc, negre, i aigua que cau, llampecs i soroll que tamborina i agita les entranyes.
La neu: la transformació silenciosa del paisatge no deixa indiferent a ningú. Però si aquesta va lligada a una data assenyalada és aleshores quan ens desperta els sentits més ancestrals, i la nostàlgia. La nostàlgia dels records i de la tradició.
L’altre dia m’hi fixava: els arbres de Nadal encara venen nevats; les boles brillants duen un granet enganxat, de color blanc; els pessebres s’enfarinen; si acceptem una felicitació virtual de seguida cau la neu pantalla avall, talment com si fos de veritat.
Així era... però d’això ja fa tant temps!!!
Ara, per les festes de Nadal, fa un sol de justícia.
I mai millor dit.
Pilar, Pilar,... que el canvi climàtic no deu ser això, dona. I si ho és, tu i jo ja el vam notar quan la ciutat, petita o gran, ens va veure arribar, amb penellons als dits dels peus, o de les mans, o a les orelles. Ningú en parlava aleshores de canvi climàtic.
ResponEliminaAl poble hi feia fred. Per Nadal, a casa anàvem a la “missa del gall” i, travessar la plaça -de casa a l'església- ja era una autèntica expedició transsiberiana . Quin fred, per poc ventet que hi hagués! L'església era una nevera que tan sols s'escalfava amb els nostres cors i els nostres ulls il·lusionats (Ho sabies, Pilar, que els ulls també escalfen?). El meu pare ens feia seure al banc del davant i cantar com si fóssim la família Trapp. Després calia tornar a casa i ficar-se al llit. Ostres, el llit, Pilar! Ens hi endinsàvem amb peücs, bosses d'aigua calenta Pirelli,.. i, tot i així, cada vegada que et giraves cap a un cantó el llençol gelat et recordava la “glaçada nit de Nadal” del villancet.
De petits passàvem fred,... però feia el mateix fred que ara. Això diuen. Aleshores, per què passàvem tant de fred? Potser perquè les cases eren grans i de parets gruixudes i quan es refredaven costava molts diners escalfar-les. A casa just en teníem per a un braseret i un parell d'estufes de petroli. A la ciutat no hi feia tant de fred i, poc a poc, es va anar climatitzant. I -com diu un parent teu de Castelltallat- “els de ciutat esteu programats a 21 graus; si en baixa un ja engegueu la calefacció; si en puja un, es dispara l'aire condicionat!”
Sí, sí, sí...aquí, i de moment, s'hi viu amb el programa instal.lat: Aixetes, aigua calenta, calor i fred; ànims, rialles i ploralles... a tu, la ciutat, fa molt que t'ha vist arribar, però a mi fa molt poc. Així que el primer que vaig fer va ser programar els meus 21 graus: "a donde fueras, haz lo que vieras" I s'hi està tan bé!!!
ResponEliminaA mi -com a tu, com a molta gent, suposo- ens agrada que torni la primavera: la confirmació de que sí, de que el dia de veritat ha tornat a créixer.
ResponEliminaT'imagines quina por, quin estat d'angoixa (si és que això existia en aquell temps), quina estupefacció havien de passar els nostres avis prehistòrics quan veien que el dia s'anava escurçant, escurçant, escurçant, cada dia més, sense remei,...? No podien recordar el que havia passat tres-cents-seixanta-cinc dies enrere i que el dia tornaria a créixer. (Algun fetiller espavilat s'ho va apuntar en alguna pedra i ja els hi podia fer grans profecies: “Tranquils! Que quan jo ho digui, tornarà a créixer el dia!”. I així és com van néixer les religions, i el poder!).
I aviat, quan senti xisclar les orenetes per la finestra de la cuina, sabré que ja fa dies que ha entrat la primavera i una mena de plenitud se m'escamparà per sota la pell, com diu la Pilar. Però alguna cosa primitiva, ancestral, gairebé inconscient fa que l'entrada de l'hivern -els temps nadalencs i el canvi d'any- la senti amb desesperança, tristesa i foscor, immers en la gran depressió generalitzada que ens fa comprar i comprar per a fer-nos-la passar una miqueta.
Vols dir, Ignasi?
ResponEliminaA molts segur que els agrada l'hivern.
Aquest fred de dies curts i ploraners... i gèlids a la pell, però calents als ulls.
I també la pluja, La pluja incessant que cau de dia i de nit, incansable i armada.
Ens llevem i plou.
Al vespre encara plou.
Pluja als nostres somnis i aiguats al despertar i paraigües girats del revés que caminen a fora, al carrer...L'única cosa eixuta són els calaixos dels botiguers.
"Carrers molls calaixos eixuts".
Ignasi: és la contra.