IMATGES DE PARAULA

Les coses que ens fan més por, ja han passat.

Aquesta frase no és meva, però tampoc no recordo de qui és. 

M'agrada el cinema. No és que sigui una experta, no, no, ni molt menys...ni sóc una persona d'aquestes que recorden amb precisió el nom dels actors, i totes les pel.lícules que han vist, el seu director i el rerefons intel·lectual ...però, i a banda del film, he de reconèixer que hi ha moments escènics  plens de màgia que se m’enganxen a dins; i aleshores m'hi entretinc d’una manera diferent, m’hi  fixo una i una altra vegada. També m’aturo davant d’alguns detalls i comentaris que sovint no volen dir res. I són i prou.

La primera vegada que vaig veure la pel.lícula Modigliani del director Mick Davis amb Andy Garcia i Elsa ziberstein, vaig quedar captivada per la banda sonora de Guy Farley, una música que  sovint tinc la necessitat d’escortar; i certament que trobo molt interessant la biografia del pintor, però el que més em sedueix   no és pas la seva vida, ni la música, ni el desenllaç.

Un dia em van dir: Pilar, què li trobes? Per què  t’agrada tant, aquesta pel·lícula?

I jo no vaig saber respondre.

No ho sé.

No ho sabia.

I ara, mentre escric, provaré d’explicar-ho:

Sí, m’agrada la passió que transmet Modigliani (Andy Garcia) quan pinta, i miraria una i una altra vegada el pinzell a dins l’ampolla, sobretot el moment just. Aquell moment. Vull dir quan  el deixa caure de les mans,  i ja és a dins. L’instant: primer obre  la mà i  el pinzell queda com una mica enganxat al polze..., i llavors salta d’un dit,  i després de l’altre i clak, el soroll al vidre. I mentrestant aquella finestra, freda, que contrasta amb el plaer de l’artista. Un plaer momentani, incomparable a res i poc durador i trasbalsat. Tanmateix un plaer extraordinari. I al llarg de tot el film també m’agraden els gests subtils de Hanna (Elsa Ziberstein ) que  sembla que no hi siguin però que hi són. Les mirades de reüll i aquell somriure entre dissimulat i provocador, amb el tremolor de la barbeta i  els vidres, sempre gèlids, entelats, o plujosos, o bruts, o tot alhora, a darrera.  

I ja està. Potser només m’agrada això, d’aquesta pel.lícula.

Altres vegades, en canvi, és la força de la paraula el que més m’atrapa d'una pel.lícula. El que representa una al costat de l’altra, la seva sonoritat i el què diu o vol dir, o de la manera que a mi m’arriba. I aleshores faig anotacions en un bloc que tinc a sobre d’una tauleta, petita. Molt petita i de color blau amb una flor mal dibuixada.

Les coses que ens fan més por ja han passat.

Unes paraules que poden ser certes per algú, però ben pensat  no pas per a tothom; tanmateix, en un moment donat les vaig anotar al bloc, sense més... i ara no sé ni d’on venen, però   encara conserven el mateix to de quan les vaig escoltar:

Les coses que ens fan més por, ja han passat.

Alleugen, em vaig dir.