Urtain. De la companyia de teatre Animalario. Director Andrés Lima, autor Joan Cavestany i protaganitzat per Roberto Álamo

 Quan van apagar la llum i es va alçar  el teló –és un dir perquè a l’escena no hi ha teló, tot passa entre el públic: al ring-, vaig tenir la sensació d’obrir la finestra del menjador de casa i a fora, en comptes d’un paisatge fresc, solejat, s’hi veia les entranyes d’un país infaust.

Jo aquell dia no tenia previst d’anar a teatre, però una amiga meva, la Pilar L. tenia una entrada i la  vaig acompanyar. Va ser dit i fet. T’agradarà, em va dir. Doncs anem-hi. Així que vaig anar a teatre sense ni saber que anava a veure. Vam entrar al Kursaal, a Manresa. I com sempre, quan m’assec endreço el jersei o la jaqueta a sobre dels genolls, tanco el mòbil, llegeixo el full informatiu, i si em dóna temps agafo un mocador, obro i tanco alguna de les tres o quatre cremalleres que tinc a dins -és una mania ancestral molt meva i que sovint posa nerviós a l’acompanyant-. Però aquell dia vam arribar justes de temps i vaig seure una mica reclinada endavant com  qui es disposa a endreçar les pertinences a manera de costum.  Així que amb una mà el jersei i a l’altre la bossa, i a les fosques,  vaig començar a escoltar el so eixordador  de l’inici i els passos  del boxejador basc, corbat endavant i la caputxa al cap. El soroll  augmentava de volum mentre els saltirons avançaven entre el públic,  fins que va arribar al ring. Va passar pel meu costat amb una ràfega...

Que la vaig sentir fins al final.

Van obrir els llums i jo encara estava amb la mateixa posició. Paralitzada. Vaig pensar en aquells ocells dissecats –tot i que els animals dissecats no m’agraden gens, crec que aquesta és la metàfora més encertada per explicar com em vaig sentir- amb les urpes agafades a un tronc i la cara esgarrifada.

Aquella finestra oberta  de bat a bat al davant dels meus ulls, amb les entranyes del país de quan jo era petita, escampava  flaires  que jo reconeixia com a molt properes. La història de la gent representada al ring, i com a protagonista el boxejador basc, em va paralitzar–molt més que amb un pam de nas, com diria d’Ignasi al seu bloc-.

 Durant més d’una hora, vuit actors van posar   a 50 personatges entre les cordes, unes cordes que feien la  mateixa olor de quan jo era petita.

Quina esgarrifança!

Una extraordinària representació.