LA BOLA

Quan era petita era una nena desganada.

I a l’hora de menjar feia una bola  a la boca que s’acabava convertint en un mastegot difícil d’empassar. Una bola amb gust de no res i barrejada amb la pròpia saliva i que anava d’una banda a l’altra de les galtes, i s'hi estava fins al proper àpat.

I tornem-hi.

I sempre, i a tothora, aquell bony al costat de la cara.

Un dia, però, vaig descobrir que si la disfressava una mica,  la faria  baixar coll avall com aquell que res. I ja està. Almenys em lliuraria de la bola per unes quantes hores.

A vegades una mica de taronjada, altres que si una mica de xocolata que mentre es fonia confonia el gust d’allò que s’assemblava al ciment.

Només es tractava de fer una bona empassada, al seu moment just, com qui es distreu amb qualsevol fotesa, i ja està.

Aquest va ser un gran descobriment.

Com és que no se m’havia ocorregut abans! Em vaig dir.

Tampoc no és que fos tan senzill...no, no. No ho era, ja que trobar el moment i sobretot distreure’l alhora de fer el cop de coll, he de dir que tenia el seu valor.

Vist des d’ara, sembla fàcil, però  aleshores no ho era.

Tot i així, repeteixo: va ser un gran descobriment!

Ara,  a dia d’avui, els assumptes de menjar ja estan resolts; però la bola

 -metafòricament parlant-,  crec que pot perdurar al llarg de tota la vida: sempre i en algun moment hi ha quelcom..., com un ciment amb sentor d’amargura que  prova d’encastar-se a dins i que, per tirar endavant, cal posar-hi remei.

Hi ha qui n’anomena problemes: personals, socials...tant se val perquè al cap i a la fi tot va a parar al mateix sac...; altres fins i tot hi barregen la crisi i a partir d’aquí els analistes s’afanyen  a dir-hi la seva en forma de tractats, llibres amb un discurs difícil d’entendre com fet expressament i únicament per a persones llegides i cercant les paraules més complicades del diccionari...,etc, i aleshores sorgeix tot tipus d’investigació per tal de localitzar-ne les causes. Causes   que fins i tot poden arribar a ser contraposades: els uns que si l’origen  de la crisi és sistèmic, endogen, els altres  es declinen cap a un  origen socio-polític,  o cultural...o fins i tot geogràfic...

Però a nivell de carrer,  com em va passar l’altre dia amb una companya, tot és més senzill, i alhora complicat. Mira Pilar, mira al teu voltant, tot s’assembla a la paraula: MERDA.

I va ser en aquest precís moment quan vaig recuperar la metàfora de la bola “mastegosa” per descriure la meva manera de fer passar allò que em priva d’avançar en un moment donat. Així que li vaig parlar del mastegot que al cap i a la fi s’ha d’acabar empassant, i que val més fer-ho de la manera més agradable possible...

Però ella, perplexa, i amb el gest d’inclinar el cap, va fer:

 Ostres Pilar, jo   l’escupo.

 I ja està?, li vaig respondre

Sí, ja està.

Després, a casa, vaig pensar que la metàfora de la bola no era gens indicada ja que una cosa són els assumptes personals, una altra els domèstics, i una altra de ben diferent els socials.

Però ara, aquí, mentre escric, em dic: perquè els humans estem tan acostumats a  segregar?

  Al cap i a la fi, no seria tot el mateix?

Així que em sembla que seguiré amb el meu sistema... de moment, té un bon currículum.