pilar duocastella

dijous, 9 de febrer de 2012

ESCRIURE

A vegades no m’agrada gens el que escric.
I altres vegades sí, molt; i quan m’agrada  proporciona un plaer extraordinari. De fet és un dels plaers més grans que he conegut...a veure, com ho explicaria...
Ho intentaré:
Per exemple, quan tinc molta gana i arribo a casa i em faig un menjar senzill a l’estil d’arròs bullit amb un ou ferrat, ben fet...O bé, una truita i pa amb tomàquet. La truita ha de ser d’un ou, i  ni massa cuita, ni gens crua. Al punt. D’aquella manera que queda tota del mateix color, textura, i que es treu de la paella i s’aboca  a sobre del pa. Ben sucat, el pa. De totes bandes igual i amb molt oli i que aquest sigui gustós, àcid. O bé també m’agrada la patata bullida amb espinacs; els espinacs han de ser una mica crus, entre cuits i crus i la patata ben feta.
Acabat de fer.
Qualsevol d’aquest menjar ha de ser acabat de fer. I  just al moment de seure, de posar-me el tovalló a la falda, el plat al davant, la forquilla a una mà, i l’altra mà al costat del plat...Amb la seva temperatura justa  als llavis i el gust a la boca, això, aquest moment,  proporciona un plaer extraordinari.
I quan el menjar s’empassa  és bestial. Bestial!!!
El pa amb tomàquet desprèn una olor entranyable que juntament amb la truita i l’escalforeta  que queda a damunt de la molla i a dins del cos, aquesta escalfor em transporta a casa. Però no a casa de casa, no; vull dir  a aquesta casa imaginària que tots tenim a dins estiguem on estiguem. La patata xafada s’empassa tan fàcilment que és el millor assaciador de gana que he conegut. I l’arròs també.

Doncs quan escric, i m’agrada molt el que he escrit, el plaer encara és molt més gran que quan estic al davant del menjar. És aquella alegria  que traspua a la pell i que relaxa l’ànima però que al mateix temps l’excita.


Ara bé,  quan no m’agrada. Quan ho llegeixo en veu alta i m’adono que no, que no és allò...que de cap manera ...que no. Que no diu el que jo vull dir i que a més la seva sonoritat no és musical, i que desvarieja i m’adono que a mesura que vaig llegint, en veu alta,  em posaria a plorar i  em sobten  les ganes de fugir...i vull acabar ja d’una punyetera vegada i que maleït sigui aquell dia que al cap i a la fi no he fet res de bo, i que sembla estrany que a sobre em posi a escriure que ja m’hauria d’haver adonat que avui no.  Que no. Que no val res. Que cap paraula lliga amb cap i a sobre tot el conjunt és horrorós... i els minuts s’alenteixen la veu em ressona a dins com una campana esquerdada i encara em falta molt per acabar, així que  a l’últim plego.
Sí, plego.
Impossible de continuar...
 Insuportable!!!
Sí, plego en sec, i aleshores intento pensar en el gust del pa amb tomàquet i la truita.
A vegades no m’agrada gens el que escric, gens, gens ni una mica; i altres vegades m’agrada molt i em proporciona un plaer sublim, incomparable a res.

Sembla mentida, però és així.

1 comentari :

  1. Doncs avui està molt i molt bé el que has escrit!
    Felicitats, senyora escriptora!!

    ResponElimina