dijous, 16 de febrer del 2012
CAP PARAULA
Castelltallat (1959) Infermera de professió, col.labora a la revista Agathos. Ha publicat la novel.la Dona i cadira (1998)també editada al castellà amb el títol Silla de anea. El jardí dels hostes (2004)va ser finalista del premi El lector de l'Odissea. Ambdues novel.les s'han adaptat a teatre. Forma part del col.lectiu d'escriptors NarradorsCentrals amb dues publicacions de relats curts, La Lolines i Delirium tremens, a les edicions de Narrativa L'Albí: De tot cor (2012) i Tot és possible (2014) Que Déu ens agafi confessats, Lola Palau. Edicions l'Albí (2018)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
Diumenge passat caminàvem amb els petits de la tribu -la Sarah i en Jan- entre El Papiol i l'ermita de la Salut (una preciositat visigòtico-romànica) i anàvem jugant a "Veig, veig,...", "Què veus?". "Una coseta", "De quin color?...", i així anàvem aprenent sobre els arbres, les fulles, la nostra roba, la caca de cavall,... I vam veure unes fulles com las de la teva foto, que jo no sé mai si són de roure o d'alzina. Suposo que de roure perquè tenen el contorn més suau, però de fet hauríen de ser a terra perquè el roure les perd durant l'hivern,... I tu saps, que ets de pagès, si tots dos fan glans?
ResponEliminaExacte, són de roure. I la foto és al bosc de Suanya, però és una fotografia de tardor i per tant les fulles encara no són totes a terra. Just canvien el color i cauen, tot alhora. Les alzines tenen la fulla més petita i més punxuda. Un punxegut més similar al garric però sense ser-ho tant. i sempre verda, fulla perenne. I sí, les alzines fan aglans i els roures no. Quan fa vent, a la tardor, les fulles cauen totes alhora i sembla una pluja de fulles, m'agrada molt. El dia de la fotografia feia vent.
Elimina