Batec De tot cor

Són les bombes, o és el batec del meu cor?

Aquestes paraules es van dir durant la segona guerra mundial, i el cor era d’Ilsa Lund.

Tanmateix i en realitat,  era una pel·lícula: Casablanca. Una gran història de ficció amb un guió- segons diuen-, molt treballat: escrit i tornat a escriure i canviat de lloc i de personatge i tornem a començar... I ara de qui m’enamoro? Això és la ficció, i la realitat camina per paratges alternatius ben diferents. O no? Sempre ho he dubtat: li bategava el cor a d’Ingrid Bergman en aquell precís moment, o només era el personatge fictici Ilsa Land?

Tant se val, el que jo volia dir i això és tangible, és que ahir, a Solsona també hi bategava un cor: el cor d’un  llibre. I no eren ni les bombes ni cap temporal de trons. Era la presentació De tot cor, el llibre de relats. 32 autors de la Catalunya del mig.

Va durar poca estona, el batec, ja que durant uns instants em vaig dir: és el soroll dels cors dels altres, o és el sotrac galopant del meu, o és el llibre que s’agita?

L’alteració taquicàrdica va cedir sense precisar  tractaments alternatius als habituals, però el transcorregut de l’acte sencer va ser d’hora aproximada. Llarga però curta (no sé si m’explico, és que això del temps, ja ho diuen els científics: és relatiu).

I com que no sé explicar la sensació exacte de la durada del procés d’agitació cardíaca  i el desori  també és relatiu (igual que el temps) diré que l’acte va iniciar-se amb l’explicació dels Coordinadors-ideòlegs Llorens Capdevila i Jordi Estrada, i  amb la brillant intervenció de Ramon Montraveta d’Òmnium Solsonés. I tot seguit els  autors Lluís Casals, David Clussellas, jo, Jordi Santasusagna, Montserrat Vilarmau i el creador de la portada Joan Romero, també hi vam dir la nostra. Tot plegat amb la companya presència  de Ramon Sagués d’Òmnium Solsonès i els ulls rodons i expectants d’un públic  entranyable.  Ulls de persones apreciades com els de la Lurdes,  i altres de coneguts i saludats, també de desconeguts, i evidentment els de la regidora de cultura Sara Alarcon.  

I Pasqual Farràs?

Volia fer la comparació de les postres exquisides d’una menja, però no és ben bé la metàfora i ara no tinc temps de cercar-la (és tardíssim, encara he d’apriar les fotografies i a dos quarts de tres vaig a dinar). Per tant vaig per feina, com la Lolines.

La intervenció  de l’escriptor Pasqual Farràs, que jugava a casa, va ser magistral. Ens va regalar una exposició de  reflexions precises i ben estudiades on fins i tot hi van aparèixer autors absents: Josep M Solà va venir, va seure a la cadira d’honor de la  literatura lligada al territori i jo, des d'un extrem del mostrador, sobri, de la sala gòtica del Consell Comarcal del Solsonès, vaig tenir una esgarrifança perquè vaig  recordar la  segarresa.

Així, ras i curt.

Memòria, records de temps viscuts, amors i desamors, la nostra tan estimada llengua catalana, la mort i la por... La realitat i la ficció i  el batibull de les bombes que  fan confondre  cors enamorats...Aquestes darreres paraules no només les va dir l’Ilsa Lund enamorada fins al moll de l'os, o l’Ingrid Bergman; també les va dir en Pasqual Farràs, ahir, poc abans de tres quarts de nou del captard  a Solsona tot parlant del COR.

I després a sopar...però això ja són figues d’un altre paner. O no?

Les figues d'un altre paner