PALLAPUPAS

David Ribera

Laia Pineda-Iglesias

PALLAPUPAS

Vaig crear aquest bloc, tal com vaig anunciar, per compartir pensaments, art... , literatura o senzillament fer volar coloms o bé transformar la ratlla de la paret en una escombra de vímet.

De fet, no és una escombra.

Només és una marca que s’hi ha fet de tant rascar amb la cadira, ja que  quan es retira de la taula es dóna la casualitat que el respatller sempre va a parar més o menys al mateix lloc, aleshores ratlla una mica  la paret. I aquest més o menys és  la part del capdavall: l’escombra. I el mànec s’ha fet d’arrossegar la cadira  amb una precisió mil·limètrica, damunt la pintura. La pintura que ja no és pintura sinó guix garfinyat  i enfonsat, de tantes vegades que s’ha repetit el mateix gest.

Però resulta que l'escombra s’ha convertit en una bona distracció visual. I no perquè s'hi cerqui el dibuix expressament, sinó perquè s’escau que just a l’altra banda hi ha el sofà, i   que quan una cosa amoïna, la mirada s’hi perd sense que un se n’adoni.

És us dibuix que amb el temps ha agafat la  forma d’una escombra  però que, i d’altra banda,  té poders  de transportar al més enllà, o al passat o senzillament allà mateix  i durant una bona estona. O bé de transformar el moment.

Distreu.

Sí, distreu.

I ara no sabria dir a on transporten els Pallassos de l'hospital, però sí que sé que també distreuen. Tampoc no sé ben bé com –i suposo que aquesta és la gràcia de la seva màgia: són artistes- però aconsegueixen que els nens fugin del sofriment, i de les punxes  i bates blanques i xarops i picor, i mal de panxa, i esternuts; i  que si ara no puc ni respirar i quines ganes de vomitar que tinc i que empipadors que sou...però la realitat és que se’ls enduen al món misteriós  de la fantasia i fan que les punxes siguin com de cotó fluix.

Sembla increïble, però és real.

Suposo que així som els humans: a totes les edats.

Sí, no cal que ens fem els eixorivits que som així.

Moltes vegades he tingut un pensament: si un dia estic ingressada, vull que vinguin els "Pallapupes". I vull que hi siguin just en aquell moment. El moment que s’acosta la punxa. Segur que no em farà tan mal.

Sembla mentida, però és de veritat.

Jo no sóc cap estudiosa de la ciència  del dolor, ni molt menys de l’angoixa, vull dir que no en puc parlar amb  autoritat.

Però sí que he vist que l’angoixa, fins i tot el dolor, disminueix, o desapareix del tot si el cervell està distret.

El dolor es pot arribar a sentir fins i tot abans de que vingui,  tanmateix es pot esmorteir quan ja s’ha instal·lat. 

Aquest deu ser el cervell que tenim.

Pobres de nosaltres...

Ens estem aquí...

Una altra estona

Un moment

I un altre, moment