pilar duocastella

dijous, 19 de juliol de 2012

PALLAPUPAS


David Ribera
Laia Pineda-Iglesias








PALLAPUPAS






Vaig crear aquest bloc, tal com vaig anunciar, per compartir pensaments, art... , literatura o senzillament fer volar coloms o bé transformar la ratlla de la paret en una escombra de vímet.
De fet, no és una escombra.
Només és una marca que s’hi ha fet de tant rascar amb la cadira, ja que  quan es retira de la taula es dóna la casualitat que el respatller sempre va a parar més o menys al mateix lloc, aleshores ratlla una mica  la paret. I aquest més o menys és  la part del capdavall: l’escombra. I el mànec s’ha fet d’arrossegar la cadira  amb una precisió mil·limètrica, damunt la pintura. La pintura que ja no és pintura sinó guix garfinyat  i enfonsat, de tantes vegades que s’ha repetit el mateix gest.
Però resulta que l'escombra s’ha convertit en una bona distracció visual. I no perquè s'hi cerqui el dibuix expressament, sinó perquè s’escau que just a l’altra banda hi ha el sofà, i   que quan una cosa amoïna, la mirada s’hi perd sense que un se n’adoni.
És us dibuix que amb el temps ha agafat la  forma d’una escombra  però que, i d’altra banda,  té poders  de transportar al més enllà, o al passat o senzillament allà mateix  i durant una bona estona. O bé de transformar el moment.
Distreu.
Sí, distreu.

I ara no sabria dir a on transporten els Pallassos de l'hospital, però sí que sé que també distreuen. Tampoc no sé ben bé com –i suposo que aquesta és la gràcia de la seva màgia: són artistes- però aconsegueixen que els nens fugin del sofriment, i de les punxes  i bates blanques i xarops i picor, i mal de panxa, i esternuts; i  que si ara no puc ni respirar i quines ganes de vomitar que tinc i que empipadors que sou...però la realitat és que se’ls enduen al món misteriós  de la fantasia i fan que les punxes siguin com de cotó fluix.
Sembla increïble, però és real.
Suposo que així som els humans: a totes les edats.
Sí, no cal que ens fem els eixorivits que som així.
Moltes vegades he tingut un pensament: si un dia estic ingressada, vull que vinguin els "Pallapupes". I vull que hi siguin just en aquell moment. El moment que s’acosta la punxa. Segur que no em farà tan mal.
Sembla mentida, però és de veritat.
Jo no sóc cap estudiosa de la ciència  del dolor, ni molt menys de l’angoixa, vull dir que no en puc parlar amb  autoritat.
Però sí que he vist que l’angoixa, fins i tot el dolor, disminueix, o desapareix del tot si el cervell està distret.
El dolor es pot arribar a sentir fins i tot abans de que vingui,  tanmateix es pot esmorteir quan ja s’ha instal·lat. 
Aquest deu ser el cervell que tenim.
Pobres de nosaltres...


Ens estem aquí...


Una altra estona

Un moment


I un altre, moment



8 comentaris :

  1. Em semblen molt bé pels nens, però he vist rebuig amb els adults que van a quiròfan...no stan per "pallassades", em sap greu, però ho he vist aixi.

    ResponElimina
  2. És cert, Rosa, jo també ho he vist. Tanmateix si són professionals s'ha de detectar d'antuvi, abans del rebuig. També s'ha de saber la patologia, i el moment i amb qui vas. A mi, per com sóc, si no estic delirant de febre o passant un mal moment, o morint-me... m'agraden molt. Crec, ja que no he viscut cap d'aquests moments per tant costa de dir...només imagino...com moltes coses...També vull dir i he vist , que hi han moltes maneres de fer pallassades...A mi tampoc no m'agraden les pallassades.

    ResponElimina
  3. Quan la meva filla era petita havia passat moltes i llargues estades a l`hospital infantil Sant Joan de Deu de Barcelona, per tant he tingut moltissimes ocasions de poder veure els petits "miracles" que fan els Pallapupas amb els nens. Poden convertir una mirada trista en un somriure, uns moments en que estan enfadats amb el mon perquè no entenen que fan allà en un joc i unes rialles....per això i per molt més els dono les gràcies i els felicito per la feina que fan: ni que sigui nomes per uns moments un nen es pot oblidar del seu patiment...i això es per treure´s el barret.

    ResponElimina
  4. Escric el comentari per dir-te que m'ha agradat molt l'entrada. Distreure's. He mirat el diccionari: "apartar l’atenció (d’una persona) d’allò a què s’aplica o hauria d’aplicar-se". A vegades, penso que la vida en si és tota una distracció, ens distrèiem amb les nostres motivacions i interessos. Suposo que més val així. A veure si ens veiem en un altre cine a la fresca, ahir no vam poder parlar gaire sobre el procés creatiu. Però, si més no, m,he llegit la teva entrada i he penjat una en el meu bloc sobre l'origen de les idees.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys quan ens veiem treballes..., vull dir al teu bloc...ara hi corro cap a llegir-lo. I sí, convé que ens veiem més sovint per parlar de creativitat. Ho necessito.

      Elimina
  5. Els Pallapupes regalen somriures a infants, familiars i professionals, omplen els cors d'emoció i al·legria, i el que és el millor: ens transmeten la gran idea que l'humor té cabuda en tots els moments, fins i tot en aquells no volguts. Ens treuen el nen que portem a dintre i que a voltes ens oblidem que el tenim.

    ResponElimina
  6. Ostres, molt bé, Pilar!! la millor escriptora de les que sembla que et parlin de ben a prop, de l'altre cantó de la taula,,,,
    Aquí tens un fan, un incondicional del teu estil, que més que estil és l'espontaneItat feta paraules,...
    Aqui seguirem, aplaudint mentre esperem la teva tercera novel·la, o el que sigui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'estic agafada fort a la cullera...i amb les sopes al plat...

      Elimina