GOVERN IMAGINARI

El problema ens persegueix com l'ombra que la claror ens fa fer.

Aquest text és un resum de pensaments que em venen al cap quan observo l'especie humana. Quan veig que ens barallem i sobretot les diferencies socials del món on vivim. 

 I potser no sóc encertada: jo mateixa un dia ho penso d'una manera i un altre dia d'una altra. Un dia crec que el que penso és interessant i l'altre dia ja no li trobo. Però tal com vaig anunciar la meva primera publicació: ho penjaré i aquí s'estarà. 

Alguns filòsofs  ja van desenvolupar pensaments polítics que podrien semblar "ideals", i com  que ells eren coneixedors del be, aquests serien més prudents a l'hora de governar. El secret consistia en la bondat i el saber (més o menys) 

Però van fracassar, s'ha fracassat, i fins ara. 

El problema potser rau dins nostre. 
Per això ens cal treballar amb més responsabilitat la porció  individual.

Només amb l’esforç individual serem capaços de trobar la solució col·lectiva. 

Fins que no canviem la manera de pensar i de veure el món, fracassarem estrepitosament. 

El problema el tenim a dins del cervell. O a l’estómac, o a l’ànima -si és que existeix -.

Els humans, tots, TOTS, som iguals. Tan originals que ens sembla que som, doncs no. TOTS IGUALS. Quan riem , el sentiment és exacte; i quan plorem, també. 

Els conflictes sempre són tribals, però l’origen és individual. 

Les influències culturals, socials, climàtiques...ens han modelat superficialment diferents. I aquesta petita diferència ha pres una importància dominant que ens fa barallar degut a la nostre manera de ser. 

És per això que jo parlo de no colors polítics. O bé i millor dit: de l’ unitat dels colors dins la gran diversitat  per aconseguir -tal com molt bé explica un amic meu- un objectiu comú: viure bé.

I ara, posats a expressar:

L'estat ideal de govern seria aconseguir una forma global de comandament, del món. 

Un grup polític/ democràtic mundial. 

Si tots som iguals, perquè tantes diferències?

I a partir d'aquí repartir impostos segons riquesa. 

Fora l’exèrcit.

Fora armament. Perquè el volem, si tots som un?

Cal contemplar:

Encara que tots som iguals, al mateix temps també som diferents. Iguals i diferents:

1-La raça humana té unes característiques biològiques comunes.

2- A nivell social: cultura,  llengua, la geografia...aquestes característiques són diverses .

Ambdós punts són veritables i no es contradiuen, però al tractar-los  ens cal saber, amb precisió,   de quin punt parlem:
 punt- 1 i/o punt- 2
I mentre no siguem capaços de respectar-nos (punt 2), aquesta idea tan idíl·lica  la veig molt difícil.  Mentrestant,  aconseguir-ho a petita escala,  ja és una gran il·lusió. Ja que el problema més greu resideix a dins nostre. Dins la forma de ser dels humans. Al punt - 1, no tant al punt -2.

Punt 1- TOTS IGUALS. Sí, però els nivells són variants.  La llavor és idèntica, però el grau distint. El “què” és igual però el “com” és distint.

La força de voluntat, la intel·ligència, la  bondat, la maldat, la perseverança, l’avarícia, la ira, l’enveja, la gana, la són,  la fortalesa...i així seguiríem amb totes les nostres característiques comunes.  I crec que aquest és precisament el problema que genera el conflicte humà. I el genera des de dins les petites comunitats com seria la família, fins a les grans comunitats: els estats.

És per això que dic que el problema no és col·lectiu, sinó individual.

Transportem ara el problema a la comunitat:

Els cervells més espavilats generarien més riquesa que haurien de compartir a través dels impostos... i és aquí a on ja tornem a trampussar amb la mateixa pedra des de generacions, segles i segles i a més a més amb el problema afegit: perquè treballar més si també ho he de compartir? –aquestes paraules les vaig escoltar moltíssimes vegades  a Bielorússia-. 

I aquí s’activa i es fa palès el diferent grau de bondat i maldat, alegria i enveja...

Així que no hi veig solució, i mentrestant ens entretenim amb els nostres petits grups -tribus-, llistes, colors... ens oblidem d’on rau el veritable problema.

 Potser la solució seria: LA FRASE ANCESTRAL DE “EL QUE NO VULGUIS PER TU NO HO VULGUIS PER NINGÚ”.

I “EL QUE LLUITES PER TU LLUITA-HO PER TOTHOM”  O BÉ  "PROCURA QUE ELS TEU ENTORN VISQUI BÉ I TU VIURÀS MILLOR"

La solució?

No en tinc ni la més remotíssima idea. 

O a algú li salta la guspira i la troba, o els humans ens extingirem.

 Perquè el problema  ens persegueix com l’ombra que la claror ens fa fer. 

Aquest seria el resum d’un pensament  intrínsec, d'anatomia arterial. Encertat o desencertat: qui sap? Tanmateix les  converses mantinguda amb  JT, i també amb P.C. m’han ajudat a posar-hi ordre.