dijous, 23 d’agost del 2012

GOVERN IMAGINARI

El problema ens persegueix com l'ombra que la claror ens fa fer.


Aquest text és un resum de pensaments que em venen al cap quan observo l'especie humana. Quan veig que ens barallem i sobretot les diferencies socials del món on vivim. 

 I potser no sóc encertada: jo mateixa un dia ho penso d'una manera i un altre dia d'una altra. Un dia crec que el que penso és interessant i l'altre dia ja no li trobo. Però tal com vaig anunciar la meva primera publicació: ho penjaré i aquí s'estarà. 

Alguns filòsofs  ja van desenvolupar pensaments polítics que podrien semblar "ideals", i com  que ells eren coneixedors del be, aquests serien més prudents a l'hora de governar. El secret consistia en la bondat i el saber (més o menys) 
Però van fracassar, s'ha fracassat, i fins ara. 

El problema potser rau dins nostre. 
Per això ens cal treballar amb més responsabilitat la porció  individual.

Només amb l’esforç individual serem capaços de trobar la solució col·lectiva. 

Fins que no canviem la manera de pensar i de veure el món, fracassarem estrepitosament. 
El problema el tenim a dins del cervell. O a l’estómac, o a l’ànima -si és que existeix -.

Els humans, tots, TOTS, som iguals. Tan originals que ens sembla que som, doncs no. TOTS IGUALS. Quan riem , el sentiment és exacte; i quan plorem, també. 

Els conflictes sempre són tribals, però l’origen és individual. 
Les influències culturals, socials, climàtiques...ens han modelat superficialment diferents. I aquesta petita diferència ha pres una importància dominant que ens fa barallar degut a la nostre manera de ser. 
És per això que jo parlo de no colors polítics. O bé i millor dit: de l’ unitat dels colors dins la gran diversitat  per aconseguir -tal com molt bé explica un amic meu- un objectiu comú: viure bé.

I ara, posats a expressar:

L'estat ideal de govern seria aconseguir una forma global de comandament, del món. 
Un grup polític/ democràtic mundial. 
Si tots som iguals, perquè tantes diferències?

I a partir d'aquí repartir impostos segons riquesa. 
Fora l’exèrcit.
Fora armament. Perquè el volem, si tots som un?

Cal contemplar:
Encara que tots som iguals, al mateix temps també som diferents. Iguals i diferents:
1-La raça humana té unes característiques biològiques comunes.
2- A nivell social: cultura,  llengua, la geografia...aquestes característiques són diverses .

Ambdós punts són veritables i no es contradiuen, però al tractar-los  ens cal saber, amb precisió,   de quin punt parlem:
 punt- 1 i/o punt- 2
I mentre no siguem capaços de respectar-nos (punt 2), aquesta idea tan idíl·lica  la veig molt difícil.  Mentrestant,  aconseguir-ho a petita escala,  ja és una gran il·lusió. Ja que el problema més greu resideix a dins nostre. Dins la forma de ser dels humans. Al punt - 1, no tant al punt -2.

Punt 1- TOTS IGUALS. Sí, però els nivells són variants.  La llavor és idèntica, però el grau distint. El “què” és igual però el “com” és distint.
La força de voluntat, la intel·ligència, la  bondat, la maldat, la perseverança, l’avarícia, la ira, l’enveja, la gana, la són,  la fortalesa...i així seguiríem amb totes les nostres característiques comunes.  I crec que aquest és precisament el problema que genera el conflicte humà. I el genera des de dins les petites comunitats com seria la família, fins a les grans comunitats: els estats.
És per això que dic que el problema no és col·lectiu, sinó individual.

Transportem ara el problema a la comunitat:
Els cervells més espavilats generarien més riquesa que haurien de compartir a través dels impostos... i és aquí a on ja tornem a trampussar amb la mateixa pedra des de generacions, segles i segles i a més a més amb el problema afegit: perquè treballar més si també ho he de compartir? –aquestes paraules les vaig escoltar moltíssimes vegades  a Bielorússia-. 
I aquí s’activa i es fa palès el diferent grau de bondat i maldat, alegria i enveja...

Així que no hi veig solució, i mentrestant ens entretenim amb els nostres petits grups -tribus-, llistes, colors... ens oblidem d’on rau el veritable problema.

 Potser la solució seria: LA FRASE ANCESTRAL DE “EL QUE NO VULGUIS PER TU NO HO VULGUIS PER NINGÚ”.
I “EL QUE LLUITES PER TU LLUITA-HO PER TOTHOM”  O BÉ  "PROCURA QUE ELS TEU ENTORN VISQUI BÉ I TU VIURÀS MILLOR"

La solució?
No en tinc ni la més remotíssima idea. 

O a algú li salta la guspira i la troba, o els humans ens extingirem.
 Perquè el problema  ens persegueix com l’ombra que la claror ens fa fer. 

Aquest seria el resum d’un pensament  intrínsec, d'anatomia arterial. Encertat o desencertat: qui sap? Tanmateix les  converses mantinguda amb  JT, i també amb P.C. m’han ajudat a posar-hi ordre. 

4 comentaris :

  1. Segur que ens extingim. Totes les espècies biològiques que han existit a la terra s'han extingit o han evolucionat en d'altres. El problema dels humans és biològic, estem vivint en un món transformat per nisaltres mateixos amb estuctures biològiques ancestrals. Crec que aquest es el problema. I aqui et deixo anar un seguit de preguntes que algunes sembla que comencen a tenir resposta. Quina es la mida del grup en que els humans poden viure i conviure de forma raonable? Sembla ser que biologicament no estem fets (no estem adaptats a viure en grans grups). Realment l'especie humana ha de ser monògama? Hi ha clars indicis que porten a tot el contrari. A la sabana (ecosistema on va apareixer l'homo sapiens), quins són els principals aliments que feiem servir? Es sap que el gran problema de l'obesitat rau en el fet que consumim aliments no "dissenyats" per ser assimilats directamnet per l'organisme. Els nostres avantpassats no arribaven als 80 anys de vida, estem preparats per això. El nostre cervell va evolucionar per respondre a unes necessitats totalment diferents a les que el sotmetem actualment.

    Aquestes són algunes de les preguntes que alguns antropòlegs es fan per analitzar la situació global en que vivim. Tenim una herència biològica que encara no dominem prou bé, hi ha un desencaix entre biologia i cultura moderna. Tot plegat es dificil de gestionar i més quan hi ha molta gent que té un coportament purament trogloditic i que no compren res sobre que som els humans o dit d'una altre forma que són ells com a sers viu.

    ResponElimina
  2. Ignasi, totalment d'acord en que hi ha un desencaix entre biologia i cultura moderna, igualment quan parles del comportament troglodític...però crec que això no és problema: la naturalesa serà l'encarregada de posar-nos al lloc que ens pertoca. Tampoc no som tan poderosos. Em sembla. El problema el veig molt més profund...llastimosament.
    Ah, i espero no ser-hi, quan la naturalesa es decideixi a posar-nos a lloc!!!Ni els meus fills: ja veus, allò de pensar en nosaltres mateixos...No tenim remei.

    ResponElimina
  3. M'agrada l'escrit, perquè reconeixes que no hi ha solució racional, i que no en tens ni puñetera idea de com s'hs de fer. Jo tampoc. Només si hi ha un csnvi d'actitud de la majoria de les persones respecte el món i els altres, potseeeer....

    I la poesia-haiku de dalt també m'agrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, però llàstima que tampoc no tinguis la solució. Algú l'hauria de tenir...

      Elimina