pilar duocastella

dijous, 13 de setembre de 2012

COM EL PAL DE PALLER

Un pal de caminar serveix per aguantar l'estelada




Cavalquem pel món...
Més sempre enrere ens borden, Goethe

Aquests dies he recordat moltes vegades aquesta frase.
Suposo que quan llegeixo alguns comentaris penjats a peu de pàgina de la premsa espanyola, m’esgarrifo.

Així que m'estimo més parlar dels bastons que aguanten les banderes com qui parla del pal de paller: símbol de força.
Has vist, Pilar, que tots els pals són diferents? Em va dir la Montse C. I jo ja feia estona que m’hi fixava amb la dèria  de qui observa l’artista, mentre treballa. 
La manera com agafa el pinzell i tomba una mica el cap a la dreta i després ajusta els llavis mentre l’apropa al bodegó. Tanmateix i tot seguit  deixa anar el llavi de sota just al moment de la pinzellada. Talment com quan es bada. I resulta que jo ja feia estona que aguaitava els pals mentre feia el mateix gest, per imitació,  com quan es peix a una criatura.

Alguns eren un simple llistó xerracat a la fusteria,  i n’hi havia de totes les mides però es veia ben clar que eren nous de trinca amb les rascles  rascant la mà, i ho vaig veure per la ganyota que va fer un noi en un moment donat. Vaig veure moltíssims pals d’escombra de tots els colors i les mides i l’estelada lligada amb betes blanques; pals de fregar;  de pintar la paret i es veia ben clar que havien pintat més d’una vegada, es veia per les taques, i estic segura que aquella senyora tan guapa i elegant havia pintat la paret del seu menjador més de quatre vegades. Així som els catalans.   Vaig veure una canya de lligar tomaqueres, segur, hi entenc. Un tros més enllà un nen molt petit la portava cosida a un depressor, era petitíssima i el cosit era com brodat per la iaia. Vaig veure tres joncs de renglera lligats amb un cordill i la roba s'aguantava amb uns imperdibles, i un xicot eixerit com un sol tenia més feina a fer que s'aguantés tot plegat  que a seguir el seu grup amb el clam, a mi se m’escapava el riure i ell, des d’un tros lluny i amb tant soroll i tanta gent també va somriure;  ens vam mirar amb la complicitat del moment. Un bastó amb el mànec de plata i un cap de gos que mirava fixament al davant però al revés, el duia un senyor ben plantat, amb una barba ben blanca, una barba sense bigoti i de les que  fa l’efecte que si el senyor també gira el cap al revés com el gos del seu bastó, la barba seria la cabellera. Un xurro d’aquells de la piscina de color blau elèctric que ballava d’una banda a l’altra amb l’estelada cosida a puntades grosses i mal fetes; la duia un grup de joves de cabells llargs i robes estripades. Pals d’esquí, bastons de caminar, el tub d’un bolígraf i fins i tot vaig veure la barra d’aguantar la cortina de la dutxa. I un grup de persones de color, molt ben vestits i les noies molt guapes i pintades, i els homes amb un turbant al cap, duien unes banderetes  ben fetes amb uns pals rectes i nous de trinca.
Aquesta és la gent de Catalunya que el dia 11 de setembre, abans d’ahir, clamava pels carrers de Barcelona.
I les mirades de cadascú encara eren més especials que no pas els màstils de l’estelada, però d’això en parlaré un altre dia.



2 comentaris :

  1. M'agrada Pilar.
    Una de les teves qualitatse és veure i valorar coses que molts ni tan sols ens parem a mirar . No tinc cap dubte que hi perdem molt.

    ResponElimina
  2. A mi no em fan por els pals, els que descrius tan bé i els que anem rebent dia a dia,... em fan por els pastors i els gossos que menen els ramats, tant o gairebé tant com les senyeres i les banderes, que van néixer per menar la gent cap a les guerres, cap a incertes batalles en una incerta Terra Santa. Gent que es moria de gana i misèria en el seu troç.
    El meu pare em deia, ja de ben petit: "Estima el teu territori, el país que t'envolta, Catalunya o el país que més t'agradi, la seva cultura i els seus paisatges, però no siguis mai "catalanista". Fuig de tots els "ismes"; no porten a res de bo". Sempre li he fet cas.
    I, sense arribar als extrems d'una dita que he llegit avui ("El patriotisme és l'escola dels fanàtics i el refugi dels mediocres") sí que he sentit la necessitat de veure les coses d'una altra manera.
    He viscut el pont de l'11 de setembre ben a prop de la frontera amb França (potser per a ser el primer exiliat d'aquesta nova fugida cap endavant -és broma) i he vist com els alcaldes de CDC oferien autobusos gratuïts per anar cap a Barcelona: l'excèntrica capital centralista. Els altres alcaldes no ho feien.
    Hi seguirem reflexionant, si voleu, tot i que prefereixo parlar de temes més poètics, més musicals, més interiors,...

    ResponElimina