pilar duocastella

dijous, 20 de setembre de 2012

AVORRIMENT

Pensaments a l'olla, sense ser a pressió, a la xup xup 


Dues corts: una per la truja i l’altra pels porcins. Quatre gallines, però no quatre per dir un número, no, no, quatre comptades amb els dits de la mà. Dues conilleres que va arreplegar d’una masia abandonada  i plena de guixades i rebentada per totes bandes i allò que les fa tan dessolades: trobar  les portes i finestres esbatanades. Va  apedaçar els forats de les conilleres amb filferro i no van quedar com noves, però igualment li servien.
A un pegat de la feixa de sota hi va sembrar trepadella i a la part de dalt una micona d’hortet. De fet a ella tota sola li hauria costat molt, però un dia s’hi va trobar el pastor, que mentre la mirava bo i repenjat al bastó, amb un desconcert incrèdul, i els gossos esvalotats i el ramat enfilat a les margeres orientades a ponent, li va dir que què hi feia allà, que la truja moriria, segur, i  quan tingués porcins els xafaria i s’ofegarien  i que com la  cobriria si no coneixia a cap veterinari... i les gallines i els conills empestats...i ves, al mig del bosc, tota sola.  Ajuda’m, li va respondre amb les mans brutes i la pell delicada, i els dits com esberlats de tan treballar a la intempèrie, que a la feina ja li deien, que on s’havia ficat últimament que no semblava la mateixa i que els caps de setmana sempre enfeinada i ni soparets, ni festes, ni discoteques, tertúlies, concerts, platgeta i shopping... però ella callava. Es feia l’orni i caminava un tros enllà amb les mans a la butxaca del seu vestit color crema, sedós, i d’un bellugadís que la feia encara més sensual del que sempre havia estat. Un cop de cabells cap a una banda ventilava una airada decidida als ulls dels altres, i atractiva.
La casa no era molt gran però li servia. Tres espais a la part de dalt, que eren habitacions i el foc a terra amb caixabanc, ben recollit, com el que havia vist al casa els seus besavis de petitona, i just a tocar el foc uns fogons i a l’altra banda  la cuina econòmica. No tenia aigua corrent però a quatre passes, a prop de l’era, hi havia un pou amb la galleda que sembla estrany, però era com nova de trinca, i això sí: electricitat. I la única pega era la humitat de la paret de dins l’entrada enganxada al cingle. Però mira, es va dir que hi estava més bé que amb les parets llises i tan ben plastificades del seu àtic amb terrasseta i  piscina comunitària. I per descomptat molt millor que al despatx.
La Carme encara dissenya cartells publicitaris. I de moment encara va, i cada dia, a ciutat.  Seixanta cinc quilometres de cotxe. I pel camí repassa i compta els conills perquè va haver d’ampliar conilleres: del conillaire se'n va preocupar el pastor. I quan arriba al primer semàfor treu el maquillatge de la bossa, i les pintures, i al segon fa passar l’espongeta per la pell i tot seguit la ratlla i el color, i després els llavis, però les pestanyes les deixa tal com són que ja en comença a estar ben tipa  i mentrestant pensa quin pegat de trepadella haurà de segar perquè no tota creix a la mateixa mida. I a l’altre semàfor s’aparia les calcetes ja que ara no té temps de depilar-se i a les reunions ja se sap, i des d’aleshores fins que arriba al pàrquing encara pot pensar   amb les fustes que just aquests dies està clavant   a la paret del single que plora sense parar de tanta humitat. I el pitjor de tot és que la casa no tanca bé i ha de dormir amb la porta oberta però d’això ja fa un any i mig i ara ja s’hi ha acostumat, encara que el pastor li diu que aquesta porta l’has de canviar, no pot ser que dormis així i més amb els temps que corren. Jo ja he provat d’apariar-t’ho, però la fusta està ben podrida, i  cau a trossos. Ho has de fotre tot a terra i porta nova! Si no ho fas tu ja m’encarregaré  jo, que conec  un fuster que a fe de Déu t’ho farà prou bé, i baratu. Però a ella els dies li passen molt de pressa i entre una cosa i l’altra no s’ho atrapa.
Ara, no s’avorreix tant. 

(Paraules senzilles, tal com li agraden a l'Ignasi. Per tant els hi dedico)



4 comentaris :

  1. Gràcies per la dedicatòria, Pilar. Quan llegeixo fragments com aquest penso que, tard o d'hora, llegirem la teva tercera novel·la, i la quarta, i un recull de relats, i un llibre de poemes (haikus, amb fotos o dibuixos molt bons), i el llibre dels "focs",... Se t'ha girat molta feina, Pilar, ja ho veus.
    Als meus fills, als meus amics, a la gent que m'envolta, i a qui ho vulgui escoltar, els hi dic que ara és el moment de no perdre el món de vista. És el moment d'escoltar-se ben bé a un mateix i dedicar tots els esforços del món a fer allò que més ens agrada, allò que millor sabem fer, i exigir que ens ho deixin fer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Ignasi, no em facis treballar tant, que prou que ho faig.

      Elimina
  2. Aquesta Carme és molt trempada, però un xic hiperacctiva. Crec que li has de fer plantar un raconet de cannabis sativa, així es podrà relaxar una mica, no tindrà tantes cabòries i dormirà més plana. Molt bé!!! Pep Centelles (res d'anònim)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pep, només llegir la primera paraula ja he sabut qui ho escrivia, els hiperactius ja se sap...Ves que hi fotrem, diria mentrestant el pastor, pobre -més val que el planti ell, el cannabis, que falta li farà...-

      Elimina