AVORRIMENT

Pensaments a l'olla, sense ser a pressió, a la xup xup 

Dues corts: una per la truja i l’altra pels porcins. Quatre gallines, però no quatre per dir un número, no, no, quatre comptades amb els dits de la mà. Dues conilleres que va arreplegar d’una masia abandonada  i plena de guixades i rebentada per totes bandes i allò que les fa tan dessolades: trobar  les portes i finestres esbatanades. Va  apedaçar els forats de les conilleres amb filferro i no van quedar com noves, però igualment li servien.

A un pegat de la feixa de sota hi va sembrar trepadella i a la part de dalt una micona d’hortet. De fet a ella tota sola li hauria costat molt, però un dia s’hi va trobar el pastor, que mentre la mirava bo i repenjat al bastó, amb un desconcert incrèdul, i els gossos esvalotats i el ramat enfilat a les margeres orientades a ponent, li va dir que què hi feia allà, que la truja moriria, segur, i  quan tingués porcins els xafaria i s’ofegarien  i que com la  cobriria si no coneixia a cap veterinari... i les gallines i els conills empestats...i ves, al mig del bosc, tota sola.  Ajuda’m, li va respondre amb les mans brutes i la pell delicada, i els dits com esberlats de tan treballar a la intempèrie, que a la feina ja li deien, que on s’havia ficat últimament que no semblava la mateixa i que els caps de setmana sempre enfeinada i ni soparets, ni festes, ni discoteques, tertúlies, concerts, platgeta i shopping... però ella callava. Es feia l’orni i caminava un tros enllà amb les mans a la butxaca del seu vestit color crema, sedós, i d’un bellugadís que la feia encara més sensual del que sempre havia estat. Un cop de cabells cap a una banda ventilava una airada decidida als ulls dels altres, i atractiva.

La casa no era molt gran però li servia. Tres espais a la part de dalt, que eren habitacions i el foc a terra amb caixabanc, ben recollit, com el que havia vist al casa els seus besavis de petitona, i just a tocar el foc uns fogons i a l’altra banda  la cuina econòmica. No tenia aigua corrent però a quatre passes, a prop de l’era, hi havia un pou amb la galleda que sembla estrany, però era com nova de trinca, i això sí: electricitat. I la única pega era la humitat de la paret de dins l’entrada enganxada al cingle. Però mira, es va dir que hi estava més bé que amb les parets llises i tan ben plastificades del seu àtic amb terrasseta i  piscina comunitària. I per descomptat molt millor que al despatx.

La Carme encara dissenya cartells publicitaris. I de moment encara va, i cada dia, a ciutat.  Seixanta cinc quilometres de cotxe. I pel camí repassa i compta els conills perquè va haver d’ampliar conilleres: del conillaire se'n va preocupar el pastor. I quan arriba al primer semàfor treu el maquillatge de la bossa, i les pintures, i al segon fa passar l’espongeta per la pell i tot seguit la ratlla i el color, i després els llavis, però les pestanyes les deixa tal com són que ja en comença a estar ben tipa  i mentrestant pensa quin pegat de trepadella haurà de segar perquè no tota creix a la mateixa mida. I a l’altre semàfor s’aparia les calcetes ja que ara no té temps de depilar-se i a les reunions ja se sap, i des d’aleshores fins que arriba al pàrquing encara pot pensar   amb les fustes que just aquests dies està clavant   a la paret del single que plora sense parar de tanta humitat. I el pitjor de tot és que la casa no tanca bé i ha de dormir amb la porta oberta però d’això ja fa un any i mig i ara ja s’hi ha acostumat, encara que el pastor li diu que aquesta porta l’has de canviar, no pot ser que dormis així i més amb els temps que corren. Jo ja he provat d’apariar-t’ho, però la fusta està ben podrida, i  cau a trossos. Ho has de fotre tot a terra i porta nova! Si no ho fas tu ja m’encarregaré  jo, que conec  un fuster que a fe de Déu t’ho farà prou bé, i baratu. Però a ella els dies li passen molt de pressa i entre una cosa i l’altra no s’ho atrapa.

Ara, no s’avorreix tant. 

(Paraules senzilles, tal com li agraden a l'Ignasi. Per tant els hi dedico)