MEQUIEROVIVIR

a vegades, mequieromorir

Era vespre, tard, i passejava pels carrers d’una ciutat “cuyo nombre quiero acordarme” mentre plovia tot fent la gota gota. No era un cap de broma ni un temporal. Era un ploure seguit i sense parar. Tot i que en algun moment semblava que no plovia, ho feia d'aquella manera que mulla la roba i la humitat entra fins a tocar la pell encara que no ho sembli, és una mullena que fa sentir el fred  a dins de tot i que  no se’n va per res del món. Una mena de fred... com una nosa.

Així que ja feia una bona estona que sentia la nosa dins meu quan de cop vaig veure una estelada penjada al balcó, al de la meva dreta. Primer vaig pensar que era la nosa empipadora que em feia veure visions... Però no. I dic que no molt convençuda perquè vaig fotografiar el balcó i a la fotografia, preciosa,  s’hi veia ben clar que a  peu de carrer hi havia una farmàcia antiga, i just al damunt hi havia el balcó, i a la barana, l’estelada; i a més a més hi havia un cartell pintat amb unes lletres cal·ligràfiques que deien:

“mequierovivir”

Tot plegat em va agradar molt i més donades les circumstàncies geogràfiques de la ciutat “cuyo nombre me acuerdo però no quiero nombrar”.