LA POR

Clar de lluna

Quan era petita i encara anava a col·legit a peu, recordo que a l'hivern feia fred i era negre fosc i el camí acostumava a fer-se etern de no acabar-se mai ni mai més; aleshores sempre em pensava que algú em seguia. Aquest algú no tenia imatge física. Mai no li vaig veure  el rostre, ni el cos, ni com anava vestit ni si era alt o baix, prim o gras...millor dit: aquest algú era com ningú però feia una por horrorosa. Una por mai vista, una por que m'obligava a caminar amb les passes molt lleugeres però al mateix temps llargues i sense fer gota de soroll,  per si de cas. I si al fer la passa algun ocellot aixecava el vol entre les fulles del matoll i feia allò d'aletejar a la foscor jo aturava fins i tot la respiració. I tanta por tenia si era negre fosc de lluna nova, com  clar de lluna vella. Dins la foscor de la nit no parava de pensar que aquest algú que no era ningú m'agafaria i que jo em moriria. Però no que em moriria perquè em mataria, no, no, això no ho vaig pensar mai. I me'n recordo perfectament. Mai. Senzillament pensava que em moriria perquè no podria suportar tanta por.  I quan feia clar de lluna, les ombres eren tan estrambòtiques que juntament amb el moviment del caminar agafaven   formes  desconegudes, formes de mai a la vida.  Encara ara, si jo fos bona dibuixant, les podria calcar damunt el paper i de ben segur que qualsevol de vosaltres s'horroritzaria. El problema és que no sé dibuixar.   

Ara ja de  gran, m'adono que la majoria de pors són de la mateixa mena: sempre és la por d'alguna cosa que ben mirat i analitzat no és res. Algú que no és ningú.

O sí? potser la por més profunda és realment la por més important de totes?

"La nostra por més profunda és de que som molt més poderosos del que imaginem"  de Marianne Williamson.

 Aquesta frase és molt maca, però encara que l'hagi escrita algú que en sap, també podria ser que no fos del tot certa. Cada por té el seu moment i cada moment la seva por.