SI NO FOS PEL SO DEL TELÈFON

Fotografies de nosaltres mateixos: els escriptors

Si no fos perquè ha sonat  el telèfon quan  l'agulla petita del rellotge que tinc penjat a la cuina s'apropava a les 5 de la tarda, jo ara no estaria escrivint aquest text que explicarà la visita de Jaume Huch, l'editor de Tot és possible.

I és que alguns sorolls giren la quotidianitat de les persones en un moment determinat. A vegades per bo, i altres per dolent i altres vegades per molt, molt i molt dolent. Però aquesta vegada ha estat per bo.

He dinat tard perquè quan estic  cansada de la feina, primer descanso i després menjo.  Així que m'he relaxat mentre rellegia pàgines de llibre.

Descansava, llegia, imaginava l'olor de la truita que estava molt a punt de fer ...i de cop he sentit el telèfon.

Era el Jaume.

passaven uns deu minuts de dos quarts de cinc de la tarda.

Com que jo no tinc cafeteres d'aquestes que fan cafè de càpsules de colors i que tothom diu que és el millor del món, senzillament he fet cafè d'aigua calenta i Nescafé, i mentrestant hem enraonat de mil coses. I també de llibres i llibreries i distribuïdores i de ganes d'escriure. El millor d'aquestes converses és que no s'acostuma a dir res que no s'hagi dit abans o bé que no se sàpiga...Això vol dir que el món no s'atura, encara que ho vulgui semblar...I quan a la conversa hi ha entrat Josep Tomàs Cabot he pensat que avui escriuria aquestes paraules i que ens faríem selfies talment com fan els adolescents encara que la nostra, ja sigui una edat tirant cap a madura, madura...

Així que malgrat la quotidianitat, la feina, el rellotge,  el temps, la lectura, la mescla de fils pensadors, el dinar, el so del telèfon...Cada dia té alguna cosa que el fa diferent.