PLANETA INTERESTEL·LAR

Al pati, amb la meva amiga Teresita 

se'ns escapava el riure per sota del nas

Quan era petita, com moltes persones de la neva edat, vaig estudiar a les monges. A Nuestra Señora del Rosario. A Calaf.

I en acabat els estudis vaig marxar i vaig cercar nous horitzons, i així és com passen els anys al mateix temps que passen les coses i els alumnes cada un fa el seu camí i tot plegat sembla com un coet de la pel·lícula Interestel·lar que per un forat de cuc  travessa l'univers i, el temps s'atura.  

El temps sembla que s'aturi a la vida de cadascú, però en realitat no s'atura. I dic això perquè just ahir vaig tornar a Calaf, a una trobada de la meva classe. Havien passat 40 anys.

Trobo gairebé tan esgarrifós que hagi passat tant temps com esgarrifós el sentiment que vaig sentir just al moment d'entrar al local i adonar-me que no coneixia  quasi ningú. I és ara quan parlo d'un sentiment semblant a la ficció de sortir de la nau que ha viatjat a la velocitat de la llum i que torna al poble de la infantesa i que de cop veu el pas del  temps al rostre de les persones.

T'he conegut per la veu... em deien les "nenes" de quan jo era petita...

A vegades ens pensem que el temps només passa pels altres; però si agafem  una fotografia de la nostra classe als pupitres de quan érem petits, i la posem al costat d'una fotografia actual  -actual vol dir al cap de 40 anys-, sentirem el gerro d'aigua freda que fulmina la nau que t'havia transportat únicament a tu a l'altra banda de l'univers, allà on el temps s'atura.

Senyores i senyors, de moment, el temps no s'atura per ningú.