pilar duocastella

dilluns, 19 de gener de 2015

"Clique"



el cos del delicte d'una tertúlia 

Ahir vaig dinar amb uns amics. Però resulta que l'àpat en sí va perdre la importància culinària que se li acostuma a donar perquè la conversa va ser tan engrescadora que encara ara no em puc estar de seguir conversant el tema amb mi mateixa, i amb el bloc.
Sovint es fa difícil explicar els continguts que sorgeixen d'un dinar a causa del desordre d'idees, de paraules deslligades, rialles, interrupcions... Des que un s'asseu a  taula amb les olives i les patates cruixents, escopinyes i torradetes de mantega salada amb fruita fresca, fins arribar al moment dels cafès o herbes aromàtiques, i tot passant per l'escudella i el rostit i el pastis de xocolata negra i tot plegat amb la mescla de vins territorials i Codorniu, es poden dir moltes coses.
A vegades fins i tot masses.
Però aquest no va ser el cas d'ahir, ja que el tema va ser clar i precís des de la primera oliva: sociologia aplicada.
Les nostres relacions i els comportaments humans. Sectes, grups, o la típica colla, "camarilla" i que en anglès s'anomena "clique" "A small exclusive group of friends or associates" (Un petit grup exclusiu d'amics o socis).. Els pros i els contres i sobretot les seves característiques deformades i fins i tot perilloses. Els membres exclouen tothom que no tingui les qualitats exigides, qualitats que van determinades pels líders, els més poderosos del grup.  Aquest poder és degut a qualitats excepcionals.  Com en el cas dels llops, tothom és supeditat al líder; com més s'allunya de les opinions seves, més marginat s'esdevé. Vam parlar dels boy scouts i dels grups hippys.  La manipulació. El poder. I el lideratge. I aquí vaig dir que, pel meu semblar, a una societat avançada no hi hauria de caldre cap líder. Cadascú de nosaltres hauria de ser el seu propi líder i interaccionar amb respecte i responsabilitat de cara a l'entorn. 

Va ser just en  aquell moment quan se'ns va trencar una copa

18 comentaris :

  1. Pilar, la societat encara no està prou evolucionada per prescindir de líders, tot i que jo penso com tu.

    ResponElimina
  2. Ara m'he quedat amb la intriga de què va pasar després de trencar-se la copa...

    ResponElimina
  3. Altres persones m'han parlat de la copa trencada i el després...Hi ha qui ho ha vist com un senyal per canviar de tema, de fet és el que vam fer, però vam esperar una mica ja que sinó hauria semblat una imposició de lideratge senyalat.

    ResponElimina
  4. Em sembla que hi ha dos tipus de liders: els dolents són els líders negatius. N'hi ha molts i són manipuladors. Fan mal.
    En canvi hi ha líders positius que ajuden i respecten.
    Sempre n'hi ha hagut .
    A l'escola ja es veu amb els nens petits. Uns remenen les cireres i els altres fan el que els diuen.
    Hem d'educar per formar personalitats pròpies, no influenciables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb el teu comentari...Crec que es tracta de respectar les diferents personalitats individuals, sense imposicions ni influencies...Però hi ha d'haver molta maduresa social perquè les personalitats pròpies es puguin desenvolupar amb llibertat. I les persones que ni remenen les cireres ni fan el que diuen???

      Elimina
    2. He revisat l'accepció de "clique". Pot voler dir colla, germandat, rotlle o màfia. Camarilla seria més aviat per referir-se a grups relacionats amb l'art, per exemple al voltant d'un crític o d'un artista. En castellà un altre expressió equivalent seria "peña" ("lástima, Luis, porque esta noche / no estará el Toni con toda la peña en casa de Eduardo / para escuchar su disco doble /..."). En els grups laborals, professionals, militars o esportius, que tenen un objectiu finalista comú a tots els seus membres, pot ser convenient o necessari, o no, que hi hagi un o més líders que fins i tot es complementin. El líder no ha de ser necessàriament aparent i no és el mateix un líder que un "jefe". Un grup sà ha de permetre que qualsevol dels seus membres, en una situació determinada, pugui actuar com a líder amb tot el recolzament de la resta i sense que ningú senti que se li usurpa cap atribució per simbòlica que sigui. El líder ajuda a aconseguir el que tothom vol; el "jefe" mana perquè tothom faci el que ell vol. En les colles d'esbarjo, en les colles d'amics o en les colles de parents, que també n'hi ha, si la gent que les integra és ben educada, no hauria d'haver cap líder que es comportés com a tal, i els que en altres grups ho fossin, per les circumstàncies o per les seves qualitats innates, en el grup d'amics s'haurien d'inhibir d'exercir cap lideratge. És en aquests grups, en els que cadascú, com dius molt bé, "ha de ser el seu propi líder i interaccionar amb respecte i responsabilitat" amb els demés. Hi ha dos tipus de grup en els que vull fer especial atenció. Els grups familiars i les colles de joves que s'han transformat, amb el pas dels anys, en colles d'adults. En els dos casos la relació ve llastrada per la inevitabilitat. La família no la tries; de la colla de tota la vida costa sortir-se'n. El líder negatiu és més difícil de suportar en la colla pessigolla i en la família. En la colla de tota la vida es dona el cas de que el líder ho ha sigut des de sempre però la gent ha madurat, s'ha fet gran, la dinàmica del grup tendeix a canviar i això provoca tensió (copa trencada). Hi ha un tipus de gent egocèntric i egoista, amb comportament una mica psicopàtic, és a dir, que són aliens a les conseqüències dels seus actes, que practiquen una moral selectiva i que només seran conscients del be i del mal quan els interessi, que acostumen a prendre el rol de líders torracollons que sempre es volen sortir amb la seva. Si tenen la sort de que la vida els hi doni uns bons cops ben donats, pot ser que canviïn. Jo ho he vist en alguns casos. Les colles amb aquests tipus de líder, manipulador, acaparador d'atencions, custodi de la saviesa universal, atorgador de mèrits i de demèrits, jutge de la qualitat moral i intel•lectual de les persones, que et pot expulsar del paradís amb una mirada, poden ser especialment adictives. Llavors la qüestió és: trencar la copa, o trencar tota la vaixella?

      Elimina
    3. Estic d'acord amb aquesta reflexió...molt bona!

      Elimina
  5. Alguns escullen ser manipulats, sense saber aue ho escullen. Nomes cal mirar algunes parelles... Sembla que les que més encaixen son les que hi ha un que fa i un que deixa fer. Tinc alguns amics actors que poc els funciona, em diuen, trobar algu amb un ego gaire gran com ells ... ( perdó la generalització, assumeixo que molts dels que pugen a un escenari tenen plaer en ser mirats i aplaudits).
    Hi ha de tot a la vinya, pero no cal victimitzar el que se sent còmode en un rol passiu. A vegades trencar una copa amb un descuit és la millot manera de fer callar i canviar de tema.
    Un plaer llegir-te Pilar

    ResponElimina
  6. El raonament és interessant, però és demanar molt pretendre que cada persona sigui capaç de pensar per sí mateixa. N'hi ha que no saben ni interpretar una ordre. I els fanàtics integristes voldrien que tot fos, només, del seu color. Veient el panorama social, no és gens engrescador.

    Per altra banda, com més ets d'idees pròpies, independent, llop solitari, inclassificable, imprevisible..., llavors, més marginat ets per la tribu, el ramat; perquè els descol·loques, perquè els hi fractures els esquemes, perquè els pertorbes... i t'agafen por: perquè trenques la seva copa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És evident que la realitat actual necessita líders. Jo parlo d'un futuríssim esperançador amb moltes capes de neocortex on no hi calgués ordres i fanàtics...parlo d'un ideal casi filosòfic...Parlo d'un somni que rosega de tant en tant dins meu. I en cap caps aquesta meva reflexió voldria dir llops inclassificables solitaris i marginats per la tribu...ans al contrari ja que es tractaria d'una societat madura capaç d'interectuar amb les diferents habilitats i molt lluny de les manipulacions o imposicions dels que pretenen afany de poder...De fet, i al meu entendre, un bon líder no ho hauria de semblar. La tribu no se n'hauria ni adonar...no s'hauria de sentir malament en cap cas...Les copes trencades, siguin copes ramadenques o imprevisiblenques, fan embrutadissa.

      Elimina
  7. Molt interessants els temes Pilar.
    D'acord amb l'Oriol en que no tothom li agrada el rol de lider, hi ha gent feliç tenim alg´´u que els " dirigeixi" una mica.
    M'encanten els apats en que t'oblides que has menjat de primer ,amb gent interessant asseguda a la taulai converses de sobretaula llarguisimes, interrompudes nomes perque s'obre una altra ampolla,...i aixi es facil trencar copes, et distreu's amb la conversa.

    ResponElimina
  8. perd´´o per les faltes, em falla ordinador

    ResponElimina
  9. http://cultura.elpais.com/cultura/2014/12/30/babelia/1419955867_296087.html

    ResponElimina
  10. Com detectar una amistat tòxica

    ¿Però com es detecta una amistat tòxica? "Sabràs que el teu amic és tòxic quan tu sempre l'has de trucar i ell o ella només et contacta perquè té un problema i et necessita. Són els típics que s'esfumen de la teva vida durant mesos i tornen a aparèixer de sobte per demanar-te un favor", apunta. I afegeix: "Aquest tipus d'amics s'alegren internament dels teus fracassos i intenten treure'n partit d'amagat. Estan permanentment emfatitzant els teus defectes i fent que et sentis insegur. Alerta perquè són perillosos".

    Sobre la manera com es poden combatre i anul·lar les amistats tòxiques, Beatriz Goldsberg assegura que la clau és no tenir por de quedar-nos sols. "Hem de saber dir prou. Si una amistat només t'aporta emocions negatives, talla-la. Mentre hi continuïs, estaràs ficat en un cercle viciós i cada cop tindràs menys autoestima i et costarà més sortir-ne. No tinguis por d'estar sol, trobaràs amics nous, amics de veritat", subratlla amb convenciment.

    Les amistats tòxiques no són dolentes només en l'àmbit emocional, sinó que també deterioren la salut física. Almenys a aquesta conclusió han arribat els estudis fets pel psicòleg nord-americà Bert Uchino. Uchino, de 47 anys i professor de la Universitat de Utah, fa més d'una dècada que estudia la relació que hi ha entre els problemes de salut i els vincles tòxics. El psicòleg detalla a l'ARA com va sorgir el seu interès per aquest camp: "Als anys 90 van començar a aparèixer estudis que associaven la qualitat de les relacions afectives amb taxes de mortalitat més baixes. La idea era la següent: si tens relacions bones amb la família i els amics, viuràs més temps. El tema em va fascinar i em vaig començar a preguntar: «Llavors què passa? Si tens uns amics i una família fatals, moriràs abans?»"

    Amics millors, menys estrès

    Amb aquest dubte al cap, Uchino va desenvolupar la seva primera investigació el 2001. Va agafar una mostra de 133 joves i va fer que puntuessin la qualitat de les seves relacions. A continuació, els va sotmetre a proves d'estrès cardiovascular. Et voilà . Els resultats van confirmar que els que posaven notes més baixes a les seves relacions reaccionaven pitjor a les proves d'estrès.

    Després d'aquest estudi, que va ser publicat al Journal of Behavioural Medicine i va tenir força ressò a la premsa americana, en van venir d'altres. Finalment Bert Uchino ha arribat a la conclusió que, malgrat que òbviament cada cos és un món i hi ha un munt de factors que repercuteixen en la salut de cadascú, tenir vincles afectius tòxics pot perjudicar la salut.

    "Globalment, les relacions interpersonals dolentes poden augmentar els riscos cardiovasculars, incrementar la pressió arterial diària i accelerar l'envelliment cel·lular. Així que ja ho sabeu: intenteu evitar a tota costa les relacions tòxiques si voleu viure més i, sobretot, millor", conclou Uchino.

    ResponElimina
  11. Relacions i cliques tòxics ben lluny...la vida és prou curta com per perdre el temps trebcant copes i vaixelles...

    ResponElimina
  12. Tot seguint amb el fil de la conversa "clique" i després de llegir aquests enllaços anònims...i després d'observar la nostra raça humana plena de defectes però amb la qual jo confio...hi confio i suposo que per això filosofo...suposo que per això tinc somnis d'una convivència respectuosa al nostre futur. Un futur llunyà, potser sí...però al cap i a la fi un futur esperançador en el qual tots plegats haurem d'aprendre i aprendre'n ...
    patir, trencar copes i aprendre que no tot és bonic ni tot tòxic.
    L'altre dia em comentaven:
    Hi ha persones a qui els encanta ajudar-te, i ser-te útil. Però aquest és el problema, sembla que agrada que et sentis malament perquè quan tot et va bé, un té la sensació que molesta, irrita, i aleshores comencen a burxar i a burxar i a veure si troben alguna altra cosa que va malament a la teva vida per poder-te compadir un altre cop. Curiós, no?? és bona gent o mala gent? i jo no vaig saber respondre, no ho sabria dir.

    Jo no sóc ningú per a jutjar ningú...Sóc dels que penso que no hi ha ni bons ni dolents...hi ha actes que fan sentir bé i actes que fan sentir malament i circumstàncies...però sí que sóc algú per dir com són els sentiments quan escolto, comparteixo, parlo, ric, o ploro...

    En aquesta vida, la millor inversió que es pot fer és aprendre a estar sol. Ser feliç dins la soledat d'un mateix, vaig respondre finalment.

    ResponElimina
  13. http://vivefelizaquiyahora.blogspot.com.es/2012/06/las-personas-toxicas.html

    ResponElimina