LA REALITAT

Dona mexicana, indígena



Dona catalana, indígena 

Ara fa just un any que vaig viatjar a Mèxic.

Però no va pas ser un viatge organitzat  a Acapulco, a les platges  turístiques d'onades blau turquesa  amb unes palmeres més dretes que l'Estàtua de la Llibertat i arrenglerades sobre una manta de gespa verdíssima que refresca les cambres d'uns viatgers que descansen amb la carícia de  llençols de cotó percal, 180 fils per polsada, i que el sol els desperta  amb un raig que travessa el vidre  i el blau  del mar fa que fins i tot puguin tenir ganes de plorar. Plorar per  la meravella geogràfica  encarada al pacífic nord. Suposo que el despertar davant la claror i la bellesa provoca una emoció incomparable a res. I dic suposo perquè a mi, tot i estar si fa no fa al mateix indret,  el que em despertava era  una suor empallegosa i persistent  de quaranta graus de temperatura sota una taulada prima; això sí, amb la mateixa humitat del Pacífic, però a Salina Cruz. Llavors i cada dia,  sortia al carrer amb l'ànsia de trobar aire fresc,   però  just travessar la cortina m'adonava que no n'hi havia, i també tenia ganes de plorar... malgrat tot, el sol surt igualment, i la bellesa del color també és espectacular, única al món.  Tanmateix, el fet d'estar a la banda de la taulada prima, vull dir a l'altre costat de la  platja de la gespa verdíssima  i de llençols de cotó percal de 180 fils, costa molt d'endevinar l'espectacularitat. Una bellesa que tant deu existir  a una banda com a l'altra. Però el benestar de les persones fa veure les coses esbiaixades. I el malestar també.

Em sembla que els humans ens mirem el món  amb un objectiu que depèn més del nostre estat, que no pas de com és en realitat.

Quina llàstima...

I com és en realitat?

Algú ho sap?

Jo no pas.

Quina llàstima, tan curiosa que sóc i no saber allò més essencial: la realitat.

Juguen a la platja, molt a prop del petrolier

Juguen al davant de casa seva, una casa de taulada prima