DRAPAIRE

Les copes de les lletres gravades no les puc fotografiar: s'han trencat totes.

 La gent que em coneix una mica ja sap que sóc aficionada a la segona mà. Fins i tot a objectes d'aquests que hom anomena "noses".

La protagonista de la meva novel·la Dona i cadira era brocantera. 

Quan m'imagino a mi mateixa en una altra feina que no sigui infermera, em dic que potser seria prou feliç fent de drapaire. Sí, drapaire, un treball desvalorat amb una paraula sovint utilitzada per rebaixar a algú: sembles un drapaire!

I no voldries ser periodista o escriptora?  insisteix qui s'ho mira a manera de ganyota. Mai no he sabut respondre aquesta mena de preguntes, perquè en realitat segur que també m'agradaria -m'agraden moltes feines-. Per tant, aquí acostuma a acabar-se la conversa a no ser que després vingui allò de,  i no et fa fàstic? Doncs no. Gens ni una mica. Al capdavall tampoc no som tan diferents els uns i els altres, oi? 

L' interès  es desperta, per exemple,  quan passejo pels Encants de Barcelona i veig tota aquella estesa d'objectes de propietat d'algú ben desconegut per mi, segurament mort de fa poc,   però que just en aquell moment les seves estimades pertinences s'estan allà, exposades. I podria ser que alguna d'aquelles coses fos  la seva més valorada, en vida.

Recordo que un dia hi havia un pis sencer, tot parat amb un ordre escrupolós, on realment i amb una mica d'imaginació et podries fer una clara idea de l'encaix de cada estança. Primer vaig entrar per la cambra principal i recordo que gairebé li podia veure el paper de la paret i les cortines vellutades rere el tocador. Un tocador recaragolat amb quatre calaixets  i a cada un els secrets que tots tenim, de cosetes menudes... Al capdavall  els llençols de fil. Per la foscor dels plecs i la textura  es veia ben clar que no s'havien  fet servir mai. Ni el primer dia. A tocar la paret de la cambra s'hi endevina  el saló, amb un bufet fantàstic ple de cristalleria  com acabada de netejar de tanta brillantor. I al calaix les estovalles de fil, precioses, brodades amb calats perfilats. Però el que em va cridar l'atenció van ser les lletres:  R. S. Són les mateixes lletres que hi havia als llençols i  també gravades a cada una de les copes i per descomptat a la sopera, tan majestuosa  que dubto que mai s'hi hagués servit un sol plat de sopa perquè malaguanyada sopera si se'ns trenca.  I ara un home de pell fosca i mans brutes però expressives me la venia  per quatre duros i jo m'hi podré menjar tota la sopa del món  perquè si la trenco, no passa res. I així va ser. Vaig comprar sopera, copes, estovalles i fins i tot els tovallons, si no fos perquè els llençols tenien el cec massa marcat també els hauria comprat.  

Però de tot, el que més recordo, el que proporciona més plaer,  va ser el primer dia que ho vaig fer servir. L'estrena. I dic estrenar perquè estic segura  que qui ho va estrenar vaig ser jo.  

Un dia, a  un convidat li va caure una de les copes al canto del plat, i clak, partida per la meitat: no et preocupis, les copes són per beure i millor trencades  que no pas exposades per segona vegada quan jo sigui morta damunt una manta al mig dels venedors de pell fosca i mans brutes però expressives, als Encants de Barcelona.