pilar duocastella

diumenge, 26 de juliol de 2015

FOC. 1994, 1998, ...

Em sembla que aquesta fotografia la va fer el meu fillet, era molt petit però feia uns enquadraments magnífics( El turó de cal Pons)


Quan he vist la columna de fum, des del balcó, he pensat que no era cert.
Hi ha foc. Un foc que ha començat per la banda d'Òdena.
De seguida m'ha entrat la calor del neguit i m'ha vingut a la memòria quan a l'any 1994, a  mig matí, Josep M. Muixi em va dir: Pilar, puja a pediatria que hi ha fum cap a Collbaix, per la banda de Sant Mateu. Em sembla que és a casa teva. Puja de seguida.
Sí. Hi havia foc. I molt. 
Vaig plegar de la feina i ja no hi vaig tornar en molts dies. Mesos.
Quan vaig arribar a casa feia tant vent i tanta escalfor i el foc ja s'apropava ...que un no sap ben bé que cal fer en aquests moments (allò de què t'enduries si saps que s'ha de cremar tot, ni s'hi pensa -almenys jo-)  ...recordo que amb un familiar, i els nens, vam marxar. Per la carretera vam travessar les flames i el fum, i l'escalfor i l'angoixa no deixava respirar. Hi ha moments que s'obliden completament, però recordo ben bé la sensació de mort imminent, era com esperar el pet del cotxe d'un moment a l'altre.
Desprès vam passar tot el dia a cal Magre de Callús. I vam tornar el vespre sense haver comunicat amb casa per a res...impossible.  Com que  no en teníem notícies esperàvem trobar un munt de rocs.
No hi havia la casa en runes que jo imaginava, però sí un paisatge desolat amb una acústica que ressonava  d'una banda a l'altra. El paller encès, els coberts, les bigues, els racons ...les flames  enlluernaven els ulls esbatanats de les persones al mig de la foscor de la nit. Amb mocadors molls a la boca i aigua cap aquí i cap allà  s'havien passat  tot el dia  tirant galledes d'aigua a les bigues, a la porta d'entrada, als racons perquè a veure si el foc no s'hi agafa.  Recordo que quan vaig arribar, només veure'ls, vaig giravoltar sobre mi mateixa amb les mans a la cara.
I desprès tot va ser un començar de cero.
Costa moltíssim acostumar-se a un paisatge nou. I fa molta malícia que els arbres creixin tan a poc a poc.  I fa renegar emmascarar-se les cames cada vegada que un surt de casa. I fa donar puntades de peus als rocs veure com s'enfonsen les sandàlies i els dits al mig de la cendra. I fa una por vertiginosa conduir per carreteres amb les costes avall sense cap arbre protector. I sap molt greu veure cada dia tot allò tan buit. I costa de dormir perquè la pudor de fum se't fica al nas i no marxa fins passats els anys...i encara...
 Això va passar el 1994 i ho vaig viure molt malament. Desprès va tornar a passar a l'estiu del 1998 i va ser diferent perquè  el zoom d'un excel·lent aparell fotogràfic em va fer d'escut al sofriment. Des del primer moment de veure la columna de fum, els meus fills i tot l'equip de fotografia, i jo, no vam parar d'anar d'una banda a l'altra, com qui córrer rere el foc.  Fotografies, moltes,  una rere l'altra al llarg de tot el dia i part de la nit i fins que va passar molt temps i no van començar a sortir els primers rebrots d'alzina.  

I avui, quan he vist la columna de fum m'han retornat tot un munt d'imatges i també he giravoltat sobre mi mateixa amb les mans a la cara. 
Si el vent del sud para, i si la marinada puja ben humida ...i si...no sé...si el temps  ens hi ajuda potser els efectius l'apagaran, sinó ho tenim molt malament altra vegada...I crec que ja torno a sentir gust de cremat a la saliva.

Pobre gent, quin greu que em sap els que ho viuran a les seves pròpies cases...i als seus entorns... I a la pell. No ho oblidaran mai més. 

12 comentaris :

  1. Hola Pilar, no sé si et recordes de mi , jo vaig escriure el llibre Sota un vel de cendra i recordo molt bé els dos focs...No em diguis que ni torna a haver ? a veure que diuen a TV3
    Petonets,
    M.- Roser

    ResponElimina
  2. Hola M. Roser, oi tant que et recordo, i recordo el llibre. hi ha foc, i esperem que l'apaguin, diuen que hi ha tots els efectius de Catalunya.

    ResponElimina
  3. Que bé que hagis escrit uns quants records d'aquelles maleïdes vivències i quina sort que hem tingut uns quants de tu i aquella càmera. Potser no hem sabut agrair-t'ho mai del tot.
    A mi em passa que quan algú em pregunta que des de quan no escric, dic que des de l'incendi de 1994, tot i que la pell particular se'ns va cremar el 1998.
    L'angúnia del foc sobre el paisatge ja viu amb mi per sempre. Per això no vaig parar fins que vaig pujar a la serra de Gallcanta per veure si podia fer alguna cosa contra el foc que havia començat a Òdena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ja sabia que tu hi havies anat. Segur que vas picar molta estona amb una branca. Com si ho veiés... Ai, Anna! Tu encara hi pateixes molt més que no pas jo que puc ser capaç de "fotre la gorra al foc", i mai millor dit.

      Elimina
    2. Les meves limitades relacions amb la tècnica no em deixen adjuntar una foto que vaig fer des de la solana de Gallcanta. El fum estava en calma i els hidroavions deixaven un rastre de color de rosa pels efectes del producte retardant que posen a l'aigua.
      Aprofito per recordar aquí, i en honor teu, allò que diuen que va dir el fotògraf Sebastiâo Salgado:
      "Qui només fotografia per lluïment estètic, sense connexió amb la història, els temps s'emporta la seva obra".

      Elimina
    3. Aiiii, el temps...jutge i botxí, tot alhora. però això ja són figues d'un altre paner, o un altre post. Tanmateix, bonica frase, gràcies Anna Mª. Jo voldria veure la fotografia teva.

      Elimina
  4. Bé, Pilar, bé. Si podés ser una mica més sovint...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més sovint??¿¿ Jordi, suposo que tu comparteixes: escriure per nosaltres és un art, no una professió, ni una obligació...per això ho faig quan em surt, o em ve de gust.

      Elimina
  5. Mª Pilar, hi ha experiències que no s'obliden i tu les saps expressar tan bé...!
    Estic una mica desconnectada del món, però tinc entès que el foc actual està força controlat, per sort!
    El tema és que acabem d'arribar de l'acte de lectura de la tesi doctoral de la nostra filla Maria (Cum Laude) ;)
    Molts records!

    ResponElimina
  6. Moltíssimes felicitats per la Maria, i per vosaltres!!!!

    ResponElimina
  7. ...i a l'àvia Lurdes, la "Cum Laude" de la família!

    ResponElimina
  8. http://anoiadiari.cat/jfarres/ja-pages-59-anys-nacionalitat-espanyola-propietari-del-mas-rossinyol/

    ResponElimina