pilar duocastella

divendres, 21 d’agost de 2015

DOBLE VIDA

El watsapp a la nostra vida



Sebastià Serrano comença el seu llibre "L'instint de la seducció" amb aquesta frase: "la inversió més gran feta mai per la naturalesa en tota la seva llarga història ha estat la inversió en comunicació."
"La comunicació virtual ha canviat les tendències de comunicació social en un molt curt plaç de temps  en comunicació diuen que les persones no som les mateixes quan ens comuniquem de manera virtual".  Santy Abreu, "informàtic  Networker&MLMCoach "
Però ara, i amb aquesta publicació,  em vull centrar sobretot en la comunicació per watsapp, en grup.
El missatge escrit és susceptible de ser mal interpretat ja que es modifica la forma d'interactuar entre individus. Quan escrivim, però sobretot quan llegim un missatge estem sotmesos a la nostra pròpia interpretació depenent del moment o fins i tot estat d'ànim. "Santy Abreu". I jo hi afegiria que també cal mesurar els silencis per tal que no hi hagi un problema de comunicació. 
Sembla talment com si dues paraules escrites a la pantalla d'un telèfon  hagi de ser una cosa molt senzilla,  fàcil:  pim pam, dit i llegit. Doncs no.  De senzill no en té res.
No sé on rau en realitat el problema, potser en aquesta immediatesa? Sebastià Serrano diu que "el problema de la societat actual és que els canvis són continus ".  Si reculem anys enrere veurem que la comunicació epistolar no és pas actual. Moltíssimes relacions antigues  es mantenien  amb olor de tinta encara molla al tacte del remitent i  dins el marc d 'un registre epistolar.  
Tanmateix, a vegades tinc la sensació que portem una doble vida de comunicació: la real i la virtual. Unes mateixes persones no es comuniquen igual quan es troben a la feina, al carrer,  sopars,  festes, anant d'excursió; o bé quan es comunica de manera virtual.
Ens enviem fotografies dels viatges que fem, immortalitzem la cervesa davant del mar, i amb aquesta calor que fa! però la brisa marina ja l'apaivaga i fins i tot la sorra no s'enganxa a les cames ni que aquestes estiguin molles quan mirem imatges per la nostra estimada finestra virtual. Parlem de política, de cites meravelloses,  de coses que ens passen, i fins i tot parlem de la tristesa com qui parla de bombons de xocolata. Gemma Prats "gemmaprats.cat" diu que "també hi ha qui s'inventa una vida a través del canal virtual perquè no li agrada la que té a la realitat. "
Als grups de watsapp, igual que a la vida real, hi ha tota mena de persones: les que responen de seguida i a tothom, les que escriuen molt i llarg, les que envien fotografies i acudits i col·lapsen els telèfons d'altri, les qui només diuen alguna cosa quan elles ho consideren important i sempre parlen com qui es justifica de parlar i ocupar un espai que no els pertoca, hi ha qui parla amb monosíl·labs, ...Hi ha qui s'ho llegeix tot però no diu mai res...
Cada grup té la seva idiosincràsia i a vegades m'ha sobtat a mi mateixa que algú que no gosa escriure res,  i en canvi desprès a la vida de carn i ossos  és la persona més extravertida i simpàtica del món.  I al revés: algú molt tímid que a la vida virtual és destapa.
Em fa molta gràcia aquesta cadena de felicitacions d'aniversari tan instantània i efímera, o quan a algú li passa alguna desgràcia que de seguida surt tot un reguitzell de paraules talment com una pomada .  ¿Quin valor tenen les paraules que s'escriuen? ¿Què té més valor, allò que es diu a la pantalla o bé a la cara? ¿El món virtual allunya o apropa a les persones?
Santy Abreu també diu  que "el watsapp és una bona eina si s'estableixen normatives i que si som conscients que és un extra de la nostra comunicació habitual.  És ideal per grups, temps lliure, i interessant i útil com a solució empresarial però sempre dins una educació estructurada i sabent que l'us excessiu, i  sobretot a l'hora d'expressar sentiments i emocions, ens pot allunyar de qui som en realitat."
I tinc una amiga que parla dels que ella anomena "els mirons".  Segons ella són les persones  poc actives, però que  llegeixen tot el que diuen els altres, i vindrien a ser  les mateixes que anys enrere  mirarien i escoltarien tertúlies d'amagat, rere les persianes de la finestra encarada a la plaça del poble. .
Jo discrepo  perquè crec que els poc actius en realitat tenen altres motius que no són precisament la timidesa...ans al contrari. 
La comunicació d'immediat  és un món a descobrir, i ens agafa per sorpresa, diria,,,

Com que ja fa dies, mesos, que em ronda aquest tema he volgut saber, he llegit...i he fet mil i una preguntes.  La majoria m'ha respost  que no amb tothom es comunicava  igual i també hi ha qui m'ha dit  que sovint té converses superficials, per quedar bé,  ja que no vol perdre les amistats.
Jo he de confessar que m'agrada el món virtual,  o dit a l'antiga: epistolar.  I crec que sóc la mateixa persona amb el mateix grau d'espontaneïtat...crec... i  en  alguns grups ens llegim correctament les paraules i els silencis, i no hi cap  diferència  de la realitat.  Però en altres grups  tinc la sensació que ens comuniquem en rus; no obstant, això no vol dir que coincideixin comunicacions i persones: converses fluides a la realitat no vol dir que ho siguin al món virtual. 
A Les amistats perilloses, la novel·la epistolar de Pierre Choderlos  de Laclos (1782)hi ha un duel llibertí  a traves de les cartes que s'escriuen  un home i una dona, però en realitat crec que qui té el veritable protagonisme de la història és el poder.
¿El món virtual despulla l'ésser humà i el mostra tal com és en realitat?  ¿La prudència  a no parlar de manera espontània és només prudència? ¿o més aviat seria un desig de  mostrar-se d'una  manera  diferent però que en realitat un queda encara més al descobert, encara que no se'n sigui conscient?

I finalitzaré amb frase molt bonica, d'un amic virtual:  "Pilar, sembla com si la tecnologia actual hagués vingut  en auxili  de la espècie per lliurar-la del mal de la incomunicació entre els éssers humans . "

8 comentaris :

  1. La nit passada, de matinada, aquí a la costa, "descargó una fuerte tormenta con gran aparato elèctrico", per dir-ho com ho feien els diaris fa uns estius. Les turmentes de Sant Ramon i Santa Rosa aquest any potser s'han avançat. Em vaig llevar per revisar que les persianes estiguessin baixades. Insomne, vaig agafar el telèfon i, vaig veure un uasap del meu fill que està voltant pel Japó, vaig obrir el correu mig endormiscat llegint la teva comunicació sobre la comunicació i em varen venir al cap un munt d'idees que recordo vagament. Sembla que, allunyades les preocupacions existencialistes, l' infern ja no són els altres i aquelles pel•lícules de Rossellini, Antonioni i Bergman ja no són més que peces arqueològiques il•lustratives d'una època superada. Podem estar en contacte permanent amb tothom, volent i de vegades sense voler i a qualsevol hora, però a la possibilitat se li ha d'afegir la predisposició. Hi ha gent que defuig aquesta mena de contacte i d'altres en gaudeixen. Els grups de uasap són el més aproximat al tam-tam dels grups tribals primitius i les pàgines web dels ajuntaments substitueixen el "se hace saber, por orden del señor alcalde...". La comunicació escrita pot servir per fixar i desenvolupar idees que poden haver sorgit en converses prèvies del tipus clàssic o sigui diguem-ne presencials. En alguns casos, com en el nostre, les converses són majoritàriament virtuals però crec que, si podessin ser al contrari, els temes i els continguts serien els mateixos i tractats de la mateixa manera. Hi ha gent que no gosaria posar segons què per escrit -tots tenim una línia que no traspassem- i d'altres, és veritat com dius, que s'atreveixen a escriure coses que no dirien de paraula. Ara, en realitat, sigui en llenguatge Morse, amb taquimecanografia, amb uasap o amb esperanto, amb caràcters ciríl•lics o amb xinès mandarí, amb i-pod o amb el que sigui, segurament seguim sent tant o més individualistes, aïllats i insolidaris que abans. Hi ha cops que em venen ganes d'escriure aplicadament cartes amb lletra cal•ligràfica, tinta, ploma i paper secant, acabar-les amb una "formule de congé" del tipus "besos y abrazos de vuestra madre que os quiere...", posar-les en un sobre, enganxar-hi un segell, anar tot passejant a tirar-les a la bústia de Correos i, sense presses, esperar resposta. Perquè la immediatesa i la rapidesa de la circulació de missatges que ens facilita la tecnologia, paradoxalment, ens ha robat el temps, els temps morts, els temps vuits, els temps d'estar simplement sense fer res, els temps d'esperar plàcidament o de no esperar res, els de la conversa amable i productiva, el temps d'avorrir-nos lentament sense remordiments, ens ha robat els temps millors, simplement emplenant-los.

    ResponElimina
  2. Per a mi la millor comunicació és la que es fa cara a cara, mirant-se als ulls...I a qui no li fa il·lusió rebre una carta manuscrita?
    Es pot alternar amb la comunicació virtual, depèn del moment i de la proximitat sentimental amb l'altre!

    ResponElimina
  3. Molt interessant l'article Pilar, ...es per pensar-hi personalment " l'ús o abús "que en faig.i
    Moltes gràcies per les referències bibliogràfiques. Apuntades !!!

    ResponElimina
  4. Bon tema, Pilar. Una pàgina teva sobre com la immediatesa del watsapp ha transformat les relacions de parella segur que seria impagable. L'esperem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El watsapp per dir t'estimo, encara que després no sigui veritat.

      Elimina
  5. Hola Pilar, jo no crec que la tecnologia canvia tant la nostra manera de relacionar-nos, és només un altre soport. Possiblement tambíen els primers telèfons van causar inquietuds similars a les que podem sentir nosaltres ara i al final no van tenir efectes importants sobre les relacions, simplement les van accelerar. En la meva experiència he notat que la gent amb dificultats per escriure, els que fan faltes d'ortografia i són conscients, es tornen vergonyosos per escrit. També n'hi ha que es llancen a escriure sense ser conscients de les seves limitacions en el llenguatge escrit.
    Pel que si noto un canvi és en la manera d'accedir a la informació ja que en una sola nit puc accedir a més contingut que en cinc anys sol·licitant llibres a diferents biblioteques del món.
    Som el que som i com som amb i sense telèfon.
    Tu amiga que no te olvida, Sonia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, som el que som. I tens raó que ara " en una sola nit puc accedir a més contingut que en cinc anys " I ara en una sola nit també és pot saber "qui som", abans, potser és necessitaven cinc anys? O més...
      Interessant la reflexió que fas! Som el que som.
      Sonia, em pots escriure al correu: pilarduocastella@gmail.com ??Gràcies. Et vull preguntar una cosa.

      Elimina